‘2001’ o la importància de posar les teves pel·lícules a la nevera

En aquest festival de Cannes, Christopher Nolan aporta avui la restauració d’una cinta de 70mm d’Una Odissea de l’Espai (1968) feta a partir de “nous materials impresos a partir dels negatius de càmera originals” —publica Variety.

Versió sense restaurar de ‘2001: Una Odissea de l’Espai’.

Ens hauria de semblar important la restauració d’una pel·lícula, per més influent que hagi estat històricament,  estèticament o ideològicament? La promoció de les filmoteques, exhibint “rotlles i còpies originals restaurades en alta qualitat” (cosa que d’altra banda va totalment en

contra de la salut d’aquests rotlles que tant es volen preservar) ens fa creure que la restauració d’una tira de plàstic descolorit és realment capaç de revifar tota l’esplendor del cinema d’abans, quan la veritat és que ningú pot rescatar l’esclat d’aquells colors que “vivien” a l’original de 1968, d’Una Odissea de l’Espai.

Ningú pot rescatar l’esclat d’aquells colors que “vivien” a l’original de 1968, d’Una Odissea de l’Espai.

El cel·luloide, com a suport fotogràfic, es vela. Però de fet, a les cintes en Technicolor el color desapareix a una velocitat alarmantment major. Aquest problema va ser detectat pels cineastes dels 80. Prenem per exemple a Steven Spielberg:

“… Tan sols cinc anys després
el blau abandona les aigües de ‘Tauró’
mentre que la sang que brolla de la seva boca
es fa més i més vermella.”

Spielberg

I és que els rotlles de pel·lícula de l’època, fabricats per Eastmann Kodak, eren d’una tecnologia imperfecta i estaven condemnats a desaparèixer completament en tan sols 30 anys, un fet amb el qual l’empresa no va ser prou transparent originant grans ensurts.

Tenim diversos exemples: el negatiu original de la clàssica Espàrtac (1960) custodiat per Universal havia estat reduït a ombres blaves i il·luminacions grogues, arribat el moment que el van voler restaurar el 1991. També el 1990 l’internegatiu per Pierrot El Boig (1965) havia quedat inutilitzable, deixant la cinemateca francesa amb l’obligació de fer la trampa de projectar sobre un negatiu verge la versió digitalitzada amb més qualitat que tenien a l’abast.

Credit: [ ROME-PARIS/DE LAURENTIIS/BEAUREGARD / THE KOBAL COLLECTION ]

És que el cinema no és un invent tan nou! Quan els cineastes van haver-se adonat del problema, portaven més temps amb el cinema a color que nosaltres amb els DVDs. Sàpiguen, de fet, que el suport de cinema en color (1950) va aparèixer quasi simultàniament amb el triacetat de cel·lulosa, suport de pel·lícula que a diferència dels suports

anteriors tenia com a gran avenç QUE NO PATIA DE RISC DE COMBUSTIÓ ESPONTÀNIA. Perquè sí, senyor i senyora, el nitrat de plata del cinema clàssic és la mateixa substància que es troba a la pólvora.

Dades les —atziagues— circumstàncies, els colors viren i s’esvaeixen, fent que una restauració fidel als colors originals d’una

pel·lícula com Odissea a l’Espai sigui completa-ment subjectiva.

Martin Escorcese va mobilitzar l’esfera de Hollywood i la premsa per adreçar el problema d’honestedat de Kodak. Perquè un llibre es pot llegir per sempre, però als cineastes, posant en perill les seves obres, Kodak els havia pres la immortalitat.

“Com podem reclinar-nos i permetre que un film clàssic ‘2001, una odissea de l’espai’, es desgasti a magenta? La meva pròpia obra ha quedat severament tocada, ja que ‘Nova York, Nova York’ va ser feta perquè semblés Technicolor d’imbibició. En cinc anys, el seu color s’ha esfumat més enllà de qualsevol tret reconeixible del concepte original, i el film pateix per aquesta pèrdua.”

Martin Escorcese
‘New York, New York’ (1977)

Eastmann Kodak va fer la promesa que els films tindrien cada cop més durabilitat, malgrat dècades de cinema quedarien suspeses entre la vida i la mort a museus, arxius i filmoteques.

D’ençà d’aquesta pugna, Eastman va començar a oferir dades acurades i mesurables de la persistència del color en les seves pel·lícules, i implícitament, va fer la promesa que els films tindrien cada cop més durabilitat, malgrat dècades de cinema quedarien suspeses entre la vida i la mort a museus, arxius i filmoteques. Així es va establir l’ofici de la conservació dels films per part de personal especialitzat en arxius climatitzats per a optimitzar-ne la vida, i el començament del cicle constant de desgast i restauració que desembocava en el seu propi negoci. El mateix que ens ofereix remasteritzacions i edicions de col·leccionista pels cinèfils cada cop que apareix un suport nou com el Blu-Ray.

I fins quan han de durar, aquestes constants remasteritzacions de “negatius originals”?

Apunti’s la data: 28 de desembre de 2020: any en el qual les meses feministes de cinema es proposen l’equitat, 50/50. El mateix any en què Japó, a les seves olimpíades, té com a objectiu tecnològic arribar als 8K i que el 4K sigui l’estàndard de la televisió. Aquest és el dia en què es compliran 125 anys de cinema. Poc més tard es pot preveure que s’arribarà als 10K, quantitat de línies horitzontals de resolució que s’atribueix a la pel·lícula “rodada” en Cinemascope (70mm), i tot el cinema clàssic es podrà digitalitzar en qualitat nadiua. En poc menys de 20 anys, si s’assegura la durabilitat dels arxius digitals, no caldrà tornar sobre el negatiu analògic, i serà el moment de preguntar-nos: quin nou objectiu tecnològic obrirà ara el cinema?

Z. Armentano.

Original en aranés:
https://opinion.jornalet.com/josep-armentano/blog/2536/2001-e-era-importancia-de-meter-es-tons-filmes-en-frigorific

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s