Després de tenir la meva petita incursió a la Ràdio a La Marina FM i involucrar-me en dues temporades de pòdcasts de cinema, vaig decidir que el pòdcast m’agradava, i vaig proposar un pòdcast sobre les similituds que tenen Catalunya i Occitània. Un pòdcast que, en la seva primera temporada, ha sigut guardonat tres premis: al millor àudio, a la millor producció, i al millor influèncer occitano-català.

Però en aquest post no presumiré, ans el contrari. Vull capturar l’esperit que tenia quan se’m va acudir la idea del País Invisible. Des del principi, allò que em feia sentir Occitània era, fonamentalment, el seu paisatge sonor. Penso en les cigales a la Camarga, l’Haro quan es deflagra, el riu que passa sota el petit pont de Montgarri. D’ençà que em van llençar al mig d’un d’aquells «balls de davalada» que organitzava Mirabel a la Plaça del Rei l’any 2016. Pascala Respaud, una de les persones fetitxos que han anat creuant la història de l’ADÒC, ja tocava l’acordió quan jo no tenia ni idea de què coi estaven parlant, què era una escotixa o una giga. Jo, pobre de mi, només volia una mica més d’experiència, perquè, en tres possibles contractes de pràctiques sentia que només s’havien aprofitat de mi.

En el primer lloc de pràctiques, una petita productora de documentals (gènere que profusament admiro) pretenia que em saltés les classes per anar a treballar gratis, que potser era una visió massa literal de tenir un aprenent i que em va deixar en el cul enlaire com poder triar competitivament altres ofertes. En el segon, el meu responsable directe va desaparèixer per burn-out després del segon programa de ràdio, amb el qual vaig haver de fer un gir cap el grafisme (i de nou, el muntatge) sense poder tornar a locutar. En el tercer –que no és que m’agradés– , encara pagaven bé per l’edat que tenia (250e al mes als 21 anys sense haver trencat mai un plat). Vaig saber que no estava donat d’alta a la Seguretat Social i un bon dia vaig ser jo qui vaig desaparèixer, amb el vistiplau de la universitat. Vaig aprendre, i segueixo aprenent, les dinàmiques de l’explotació laboral. He treballat al Camp Nou, on a la nit seguia treballant en malsons de color blaugrana, al FNAC, on t’empenyen a explotar la bona voluntat de la gent gran amb la venda a comissió d’assegurances. He escrit articles recercadíssims a un equivalent de 15e la peça i altres articles molt més ben pagats a canvi de la meva dignitat, en una època en què tot ho feia «gonzo», tot en cerca d’un ideal professional i a la vegada fugint dels treballs de merda. Crec que m’agrada treballar sol. Encara que faci 10h, 12h, 14h diàries, al meu aire tenen un altre sentit.

En tot cas els primers reportatges que vaig rodar recordo eren del grup Mirabel, o potser són els que em van marcar pel component musical, o potser perquè anava tant perdut en les entrevistes en occità com en la vida. Quan anava a França, em trobava que tothom podia parlar tres llengües, però jo no en tenia cap. Admirava l’occità com veient com parlen els ocells, amb un parrupeig ben maco, però que no saps ben bé què fer-ne. El 2018, vaig decidir aprofitar la plataforma de columnista per demanar una acreditació a Canas com a periodista local. No volien donar-nos més. Una bala per començar al món del periodisme cultural. Hi havíem d’anar.

Tota la meva vida es va aturar durant tres mesos fins que vam anar-hi. Vam trigar deu hores en cotxe, explicant-nos la vida o tocant el guitarró, que aprendre’l em va treure la pena. I en els llargs embussos per accedir als pàrquings més cars d’Europa pels cafès noisette nyicris de màquina que beuen els super-rics, vaig entendre-la cantar. Amb l’entrada d’abuès agafant embranzida, visualitzaves la muntanya com el casteller que espera enfilar-se… «Escolteu, sense dubtança, d’aquest vers la començança…» I començava el cant tribal, tel·lúric, i de sota to, sempre l’harmonia menor medieval, trista, melancòlica, que torna a casa. «Necessito conèixer aquesta dona». Li vaig dir.

Era difícil, gairebé impossible, haver començat un documental llavors sobre la Rosina, en Claudi, i molt altres que marxaran. Érem considerats de segona a la nostra cadena de televisió. Suposo que ens faltava poder de negociació. Suposo que em faltava l’experiència de productor que tinc ara. I si m’he quedat ha sigut amb aquesta perseverança de què em frustra arribar tard a la festa. I encara hi penso. I ara també penso en la Pascala Respaud, la Josiana Ubaud, la Inès Cavalcanti, en Fredo Valla, l’Amy Cros… I penso en la Rosina. Déu et tingui en la seva glòria.