El primer llarg metratge del perigordí Jean-Pierre Denis era guardonat per la crítica per a la seva pel·lícula en llemosí al 33è Festival de Cannes. Avui en día, es díficil rastrejar-ne l’impacte.

Si no fos per un cert agent contagiós, avui Dimarts hagués començat la 73ena edició del festival de Cannes. Fa 40 anys, al 1980, va ser una edició clau per a l’occità.

Collita cinematogràfica del 1980 

Bob Fosse, després d’endur-se quatre òscars amb All That Jazz, aconseguía un ex aequo a la Palma d’Or junt amb Kurosawa, que hi portava Soldado en la Sombra. Anouk Aimée i Michel Piccoli es van endur els premis a l’interpretació com a part de Salto al Vacío de Marco Bellocchio. Els crítics i el jurat, encapçalat per Kirk Douglas, estaven entusiasmats amb l’última pel·lícula d’Alain Resnais, Mon Oncle d’Amérique, que els transportava per obvietats del títol als clàssics de Tati.

I entre la moguda de cartelleres, dels passis comercials de Stalker de Tarkovsky, o la de Jean Luc Godard amb Isabelle Huppert, una extranya conxorxa va voler que aquell maig la majoria de crítics de cinema caiguèssin en favor d’una humil pel·lícula autofinançada: Histoire d’Adrien.

De Borron a la Croseta

L’Histoire d’Adrien s’ambienta a l’avantsala de la primera gran guerra. A Borron (Dordonha), un fill bastard s’escapa de casa on regnen uns valors hipertradicionals per a cercar a la seva amada Marguerite….

L’ Histoire d’Adrien va ser rodada a més a més un 75% en occità original del Perigord i un 25% de francés. Això és contraposa amb la tria de Claude Chabrol l’any interior de fer francesa Le Cheval d’orgueil, una pel·lícula potencialment Bretona ambientada al país Bigouden en el mateix període.

« Sens la lenga, queu film seria pas la meitat de çò que es. E Denis zo sap ben que vòu pas auvir parlar d’una version francèsa. En francès, Histoire d’Adrien seria estat «regionalista» o «provinciau». En occitan, es universau. » Michel Chadeuil [1]

Darrere l’excusa del naturalisme, tant l’Histoire d’Adrien com Malaterra molts anys després, mostraven una fidelitat a les arrels.

Els que l’han vista, la descriuen com una pel·lícula molt equilibrada: «Les dialogues sont bruts de décoffrage, simples, réactifs, crédibles. L’ensemble fonctionne, capte l’attention jusqu’au bout. L’histoire oscille entre rudesse et fraîcheur, révolte et joie, sans être ni creuse, ni purement naturaliste.»[2]

Una cinta desapareguda

He estat durant dies redescobrint el subtil rastre que queda a internet d’aquesta pel·lícula, per saber si es recorda. Sé que s’ha recuperat al Ostal Marselhés i al IEO Lemosin on s’hi va projectar al 2017 amb una setmana de diferència. Els VHS es van exhaurir a la primera fornada i ja no va tornar-se a distribuïr, els drets de distribució atrapats a Luxemburg des de fa anys.

Ja que volia basar la meva recerca en l’absència (ja que la violència institucional és una mena de negligencia i abandonament), em sembla interessant apuntar que en dues de les tres vegades que els crítics intenten parlar de Histoire d’Adrien durant el debat televisitat al respecte dels guanyadors, són interrumputs, la primera vegada per una sospitosa aparició «no planificada» de Kurosawa per a la seva entrevista, la segona per falta de temps. 

Però sóc optimista. Segons Ciné-ressources moltes capçaleres van ni que fos anomenar-la diverses vegades durant 1980 i 1981, France-Soir, Le Figaró, Le matin, Liberatión (4 vegades), Le Monde, Le Quotidien de París. La pel·lícula tenia l’estrena comercial el 14 gener de 1981, Viure al País era una formació política en actiu i el 14 de març François Mitterand reclamava un estatut de reconeixença de les llengues i cultures de França en especial a l’espai de radiodifusió:  

"Ha arribat el temps d'un estatut de les llengües i cultures de França que en reconeixi una existència real. Ha arribat el temps d'obrir les portes de l'escola de bat a bat, de crear societats regionals de radio i televisió permetnent-ne la difusió, de donar-los el lloc que mereixen a la vida pública".

Hi ha una genial entrevista amb Jean-Pierre Denis al respecte de la pel·lícula, l’única a internet sobre aquest tema que per sort és bastant recent i té retalls de diari de l’època. Però m’ha sigut impossible saber fins a quin punt la gent la coneix.

Tampoc se sap res de l’última idea de Jean-Pierre Denis, doncs a 2013 avisava de l’intenció de fer un film sobre la batalla de Muret.

Z. Armentano

[1] « Un grand film occitan : ‘Histoire d’Adrien’ » publicat al n°9 de la revista Oc, citat a Occitanica.
[2] Senscritique (2017)

En occità standard sobre https://www.jornalet.com/nova/12361/canas-fa-40-ans-quun-filme-en-occitan-ara-desaparegut-emportet-la-camera-daur