De rentadores i televisors: el miracle econòmic a Ohayō de Yazujirō Ozu

Japó davant l’occidentalització

“Amb l’arribada dels americans, el cinema japonès reflectia una por per la pèrdua dels valors tradicionals”.

Ozu és un autor transversal, que va començar la seva carrera el 27 en cinema silent. Ha viscut el mut, el color, i el technicolor. Ha viscut una guerra. Amb l’arribada dels americans el cinema japonès de Kurosawa reflectia una por per la pèrdua dels valors tradicionals a Rashōmon (1950). Història de Tòkio (1953) ja parla d’un Japó que no es reconeix a si mateix en els valors familiars dels joves urbanites. Yazujirō Ozu és una veu d’abans de la guerra, portat pel melodrama, desgastat físicament a nivells que ell també percep.

Però els seixanta s’acosten com a una època de creixement arreu, a l’Espanya desenvolupista, a França amb la música popular altrament dita yé-yé, als Estats Units del New Deal… i a causa de la colonització americana i del conjunt global, Japó també creix, abans i tot. La seva veïna s’ha comprat una rentadora, i vostè no li té res a envejar a la seva veïna. Especialment si vostè és com Monsieur Hulot, Monsieur Hulot sempre va fer les coses a la seva manera.

El desenvolupisme en el cinema mundial

I és que Hulot convivia amb el progrés però sense atabalar-se, i així sempre anava tard. Recordem-lo marxant de vacances amb un cotxe familiar que cau a pedaços. La caricatura de Jacques Tati separava les pel·lícules del pla d’allò real i treballava al nivell de la memòria i la nostàlgia. És així la figura el de Mon oncle, un home sense veu i amb una silueta molt clara i estilitzada. El tema central de la pel·lícula de 1958 és però poble vs. suburbi, valent-se d’aquella casa unifamiliar googie post-atòmica, la casa que desmunta en múltiples gags irònics.

A França i a Japó

No casualment Ohayō és del mateix any 1958. Existeix a Ohayō la mateixa fascinació per l’edifici com a categoria: l’únic bloc de pisos de Ohayō està contemplat des d’una perspectiva isomètrica enginyera. I és que l’habitacle gaudeix d’una nova vida en el seu minimalisme japonès: és la casa tradicional d’un sol pis, però millor. I és una comoditat que s’expandeix amb cada nou electrodomèstic.

La fascinació per l’arquitectura

La dels nens en edat escolar vorejant el riu és una imatge que encara es repeteix a l’imaginari contemporani japonès. Si fem atenció, podem veure al fons del paisatge faàriques traient fum i una autovia concorreguda en la direcció contrària. El petit poble dormitori està en mig del no-res. Les seves cases les uneix una petita quadrícula de carrerons de grava, la gent parla de rebedor a rebedor perquè estan a tocar. Si afegim que no hi havia per costum tancar la porta per a ningú, el suburbi és a la vegada íntim i col·lectiu: és una forma tecnificada del poble.

Heus la pel·lícula coral. Les relacions veïnals estan condensades, especialment entre mestresses, que a Ohayō s’associen de maneres noves. Les més tafaneres troben a la quadrícula una nova oportunitat per a muntar les seves intrigues. Els marits troben un lloc per a fugir a la taverna. El jubilat borratxo es redimeix com a comercial, que és la feina del futur.

El costumisme alegre

Ozu es deixa seduir pel món urbà i ens convida a abaixar la guàrdia per fi embalsamat pels seus goigs.

I els nens, que són els presumptes protagonistes al nucli del discurs, impregnen el seu esperit innocent a la trama. “Ohayō” ( お早う) s’escriu a penes amb un kanji de primer any (早) i sil·labari bàsic (お,う). La mateixa grafia hiragana n’estampa les bones intencions (o no parlava Godard del poder semiòtic de la paraula escrita com a imatge en si ?).

Bon dia és de les primeres coses que ens ensenyen a l’escola. Prop dels 60 moderns, això ha canviat per uns exòtics “hello, I love you”, però bon dia (kon’nichiwa), permeti’m que em disculpi (gomen kudasai) o que vagi bé (itterashai) segueixen estant al centre de la presentabilitat i el bon fer japonès, paraules que pels nens només són fórmules (merci, je vais bien, je vous en prie) i que no van amb l’espontaneïtat i l’expressivitat a raig dels nanos.

És curiós la capacitat de l’ésser humà d’arribar a la serenitat al final de la vida, arravatada pel càncer de gola el 1963: si Tokyo Monogatari es planyia de la pèrdua de valors familiars de la modernitat, de l’abandonament de la gent gran, Ohayō demana una evolució harmònica amb la tecnologia, que no lluita contra ella sinó que mira d’adaptar-s’hi, i que troba en el progrés una nova quotidianitat, una nova tradició. Això recordaran els nostres néts, i tant de bo viure-ho amb la seva il·lusió.

Z.Armentano 28/4/20