Verdaguer i l’excursionisme català

Ahir a la nit es presentava Maleïda 1882, documental amb vocació televisiva sobre el pic més alt dels Pirineus, Malanomenat Aneto, a partir del quadern de viatge de Jacint Verdaguer, que ens llegirà ell mateix. El mossèn Cinto hi té presència i paper en les dramatitzacions del viatge a través dels Pirineus, en cerca del Canigó per escriure el famós poema, que vol ser una oda.

La Maleïda és el que va trobar Verdaguer a la recerca de l’Olimp català. La Maleïda o Maladeta, cim impracticable, que Cinto va grimpar amb dificultat afegida, per la ruta menys habitual: pujant al cantó d’Arriu Joeu per a fer nit a l’ermita de L’Artiga de Lin, i desviant-se una segona nit a Benasque.

Aquí els textos de la llibreta entren a apreciar un paisatge, mitificant-lo i volent-lo protegir. La muntanya supera l’home, i és important la intervenció de Verdaguer a Maleïda no com a protagonista, si no en quant el paisatge ha estat a Catalunya la pedra angular de l’articulació de discurs de nació.

Veníem d’un neoclassicisme opriment d’objectivitat quadriculada, i al modernisme la renaixença ve a casar amb aquells ideals romàntics subjectivitzadors de la diferència i la localitat. També hi sorgeixen la força de l’individu i els grups organitzats, i per tant, la idea de país (vegeu’ne la força en l’al·legòric “Colós de Goya”). És a la vuitantena del s.XIX que es proposen els símbols que són el bressol de la nació catalana contemporània.

És a la vuitantena del s.XIX que es proposen els símbols que són el bressol de la nació catalana contemporània.

Veníem d’un neoclassicisme opriment d’objectivitat quadriculada, i al modernisme la renaixença ve a casar amb aquells ideals romàntics subjectivitzadors de la diferència i la localitat. També hi sorgeixen la força de l’individu i els grups organitzats, i per tant, la idea de país (vegeu’ne la força en l’al·legòric “Colós de Goya”). És a la vuitantena del s.XIX que es proposen els símbols que són el bressol de la nació catalana contemporània. Per apropiar la terra, a més, calia voltar-la i conèixer-la, i així apareixen els clubs excursionistes i l’exaltació de la mitologia popular. Aquest tarannà encara es conserva indubtablement als caus i esplais, i en algunes activitats d’Òmnium amb les visites guiades. Un segle i escaig més tard, paralel·lament, l’ideòleg polític Lluís Maria Xirinacs tria deixar-se morir mirant el Pic del Taga estirat en un prat a Ogassa.

En aquest cas, s’agafen poques ganes de morir-se mirant l’Aneto: la ficció, l’agraïda ficció dramatitzada que il·lustra el documental peca de massa literal, però la proposta s’aguanta de miracle perquè s’hi troba un inconscient poderós (sense contar, evidentment, la figura del mossèn).

La imatge es torna paraula, i la paraula es torna símbol. L’excursió és una eina d’estudi nacional poderosa: a Aran (tal com fa Cinto a la pel·lícula però no a causa d’ell) baixen cada any de Pla de Beret, a Bagergue, a Unha i Salardú, fins que enfilen a la plaça de Vielha en la Cursa Per La Llengua aranesa, i així mateix s’organitzen en curses lingüístiques arreu, Korrikak al país Basc o la Cursa La Passem a l’Occitània Grana. Els occitans, a més, també són un poble en trànsit caminant cap a la identitat nacional, com el seu himne La immortèla resa: “anem a Cercar el país”, un país representat en la flor de neu, una flor immortal que només trobaràs als racons més amagats de la muntanya.

Llavors, sí, Maleïda 1882 fa aflorar de nou aquesta filosofia, i el realitzador Albert Naudín en comparteix motivacions a l’hora de reapropiar l’Aneto a través del seu nom tradicional, també el llop cerver o gatillop, que ens han fet rebatejar com a linx i que amb l’os i el llop s’identifiquen amb el Pirineu.

Tan romàntic és l’enfocament del realitzador com per a trobar el Mar de Núvols de Caspar Friedrich, amb mitjans de gran producció de Catalunya des de l’aire, un nivell que a Catalunya i en pel·lícules aïllades de la televisió no s’hi troba, encara puja fins al nivell de programes de característiques similars de France 2 on el pressupost sempre està garantit.

El Pirineu dóna molt de si i volem pensar que Verdaguer seria el més indicat per tenir una epifania a les cingleres. Malgrat tot, Maleïda 1882 no provoca aquesta Síndrome d’Stendhal. El reportatge de paisatges no és el mitjà de la poètica, i doncs el documental opaca la veu de Lluís Solé o bé no permet mantenir el ritme de les seves paraules en aquesta deformació televisiva que és la sobrecàrrega d’estímuls. Aconsegueix més aviat el contrari. Que si Banda Sonora, que si grans plans panoràmics, una narració amb dos presentadors amb forma de caixa xinesa… Cinto puja al cim, però el públic esbufega.

Z. Armentano.

Com a jurat de Nova Crítica del Fic-Cat: https://ficcatblog.wordpress.com/2019/06/11/verdaguer-i-lexcursionisme-catala/
En aranés: https://opinion.jornalet.com/josep-armentano/blog/2863/verdaguer-e-er-excursionisme-catalan