El Decenni Vaporós (II): recessions musicals

“El burgés no pot existir sense revolucionar constantment els instruments de producció […]. Totes les relacions fixades, constrenyidament congelades, amb el seu tren antic de venerables prejudicis i oponions, son erradicades, totes les relacions que es formen novament queden anticuades abans no puguin ossificar. Tot el que és sòlid es fon a l’aire, tot el que es sagrat queda profanat i l’home és finalment empés a encarar amb sobrietat les seves condicions reals de vida, les seves relacions amb la seva mena.”

Karl Marx, The Communist Manifesto

No diguin que els temps no han canviat, els temps canvien ara més ràpid que mai. Desde 2010, les coses no han fet més que evaporar-se les unes rere les altres. Llanternes, calculadores, afinadors d’instruments sublimats dins d’un mòbil. Mai ens van prometre que l’últim llapis de memòria mp3 era el definitiu, i així els vam omplir de cançons i fotos, ara perduts per sempre, la nostra memòria velada en piles de ferralla electrònica. La transició tecnològica que ha tingut lloc des de l’ordinador personal ens ha deixat constantment amb una mà al davant i l’altra al darrere. I això és clau per la meva tesis: que el que defineix els 2010 (amb la seva revolució dels smartphones) és que són uns anys extremadament volàtils, —dit d’altra manera, i quedeu-vos amb la paraula— terriblement vaporwave.


El vaporwave és un altre dels gèneres musicals que es poden sintetizar per mitjà d’un ordinador qualsevol amb la tarja de so adequada, com ho són el dubstep o el trap. Tots tres pertanyen a una mena de “música de recessió”: la música de la crisi que es defineix per ser de baix pressupost i de so pega-dolç. Els tres han viscut els 2010, tenen el seu propi univers iconogràfic i han definit aspectes ben diferents d’aquesta època.

La mort del ritme en un món fordià

El dubstep és el colofó de la posmodernitat musical, conegut pels timbres industrials agressius de Skrillex, els ritmes entretallats sobre una base sincompada que dona nom al gènere i la gran quantitat de sampling (a nivell de pastitx). El dubstep és un gènere ben acollit pels joves gamers tot plegat amb la resta d’EDM (Electronic Dance Music). El representen una generació de joves dj com Knife Party, Borgore o Diplo…

Podem dir que aquesta intenció de repensar el ritme és essencial al debut de James Blake, autor minimalista i post-dubstep que inverteix la relació veu – ritme (instrument). Billie Eilish, el referent de la generació Z, amb els seus anticlímax musicals o Rosalía, amb el seu eclecticisme de gèneres, han escoltat a Blake.

Democràtització tecnològica: Auto-Tune per a tothom

El trap, per la seva banda, comença al underground com a empoderament social dels nois de barri, que tenen una llista ben diferent de prioritats. El trap és així perque dona veu a una classe marginada, i pot recauere en biaixos masclistes.

Bad Gyal diu d’ella mateixa “He passat l’adolescència a la plaça”. El seu trap-dancehall recull el fil de la música jamaicana i les seves dues passions: la marihuana i els diners. La droga és una constant en les lletres del trap. Gràcies a l’ordinador i l’Auto-Tune, ara tothom pot complir el seu somni de fer un videoclip, i decidir entrar a jugar a ser famós a les xarxes socials. És en aquest context que les discogràfiques decideixen apadrinar a alguns d’aquests joves i fer-los estrelles. Ho són, per exemple, La Zowi o C Tangana. L’estètica urbana es basa ara en la cerca del luxe en allò quotidià (luxe de basar), la reapropiació dels espais industrials abandonats i la connexió amb l’iconografia cristiana que ha poblat la casa dels pares i avis. El 2016 va ser l’any que el trap va esclatar al mainstream a Espanya: ha rellevat el reggeton i ocupa el mateix centre d’atenció de l’odi a allò marginalitzat, davant del què cal dir que si hi ha algun problema amb el trap, és de les discogràfiques i no d’aquests joves que només volen fer música.

Ironia i reapropiació: el genere musical com a meme

El marxisme i el comunisme són acudits interns de la cultura d’internet que banalitzen l’alta cultura a la que es té un nou accés quasi il·limitat. El que ningú s’esperava és que l’internet culture desfermada —la mateixa dels dank memes o memes nihilistes— portaria el seu cinisme a la creació d’un nou meme al voltant d’un estil musical inspirat en les paraules (a l’epígraf d’aquest article) de Marx i Engels: el Vaporwave.

El nom de Vaporwave (derivat del Chillwave) fa alusió a la “venda de fum” de la publicitat com a fetitx. Aquella que preten que aboquem sentiments i experiències en els productes que comprem (especialment tecnologia) sense avisar-nos que tenen data de caducitat. Dit d’altra manera, són “béns de vapor” (vapor ware) i tot el valor emocional que hi vessem serà perdut i oblidat.

És per això que, malgrat la fantasia, el vaporwave no celebra els vuitanta. Plora per ells. Pren les seves cançons oblidades i les distorsiona fins a fer-les malbé, les “ratlla” en loops incòmodes, les fa sonar llunyanes, artificials, vacues. Reproduiu l’himne del vaporwave, Macintosh Plus, que aconsegueix el so Mall Soft, un fil musical fantasmagòric que evoca un moment d’innocència consumista, al paradís perdut dels centres comercials, amb els seus ascensors aixecant-se infinitament, als anuncis de Coca-Cola en bucle. Per canvi, el subgènere Future Funk pren temes asiàtics (funk i jazz japonès, anime, moda xinesa) en relació a la globalització constant i les influències extrangeres que acabaran desplaçant les nostres cultures.

Però abans que res, el vaporwave promou la seva màxima A E S T H E T H I C S. Aquesta experiència “estètica” t’indueix a la nostàlgia amb els timbres de caset desmagnetitzat i les grabacions de veu i efectes de sistemes operatius desfassats, els ritmes parsimoniosos en la seva vessant pura, el retrofuturisme de l’imatge glitch (corrompuda) o les malles tridimensionals i els colors neó de la cultura gràfica dels vuitanta disposats en la gama cromàtica trencada de les marines al tard.

El vaporwave es creia mort sota capes i capes d’ironia, però encara s’aprecia en l’estètica retro actual i recentment ha aparegut al grup castellà Cupido, que produeix Trap-Vaporwave.

El vaporwave és per mi el terme paraigua dels 2010. Per molt extravagant, representa l’experiència de desengany mil·lènial amb el sistema, i els cicles de nostàlgia als que saltem cada 20 i 40 anys intentant escapar de l’obsolescència programada i la revolució econòmica constant. I la moda és ara el mirador de pagament al nostre passat innocent, un retorn venut per la mateixa indústria (des de H&M fins a Stranger Things), la mateixa que ven proclames reformadores del sistema portades l’animalisme, ecologisme o feminisme. El tardocapitalisme és una inteligencia artificial amb vida pròpia, ara només queda pensar si acabarem aixafats sota capes de capitalisme.

Z. Armentano

En aranès: https://opinion.jornalet.com/josep-armentano/blog/3023/eth-decenni-vaporos-ii-recessions-musicaus

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s