Lois Patiño: «Hi ha un sentiment de comunitat i d’amistat fort al cinema gallec»

El director Lois Patiño (Vigo, 1983) ha presentat la seva segona pel·lícula Lúa Vermella (Red Moon Tide) a la secció Forum de la Berlinale 2020. La secció Forum procura un cinema en el límit amb altres arts, buscant eixamplar-lo i definir els límits del mitjà mateix. Li preguntem sobre la seva nova proposta, però també, sobre la salut del cinema jacobeu.

Galícia és una nació del nord-oest de l’estat espanyol amb 2,7 milions d’habitants i un govern autònom que té competències al sector audiovisual. El galèc és la llenga habitual del 62,3% de la població segons les dades de 2018 de l’Instituto Galego de Estadísticas; això representa uns 1 682 000 locutors. Segons algujns lingüistes, el gallec és una varietat codialectal del diasistema galaicoportugués, conformant amb els parlars de més al sud una de les llengues més grans del món, parlada també a Portugal, Brasil, Moçambic o Angòla.

Què ho fa que arriben tants directors gallecs a les sales espanyoles, últimament?

Fa uns quants anys que això passa.

De fet el nou cinema gallec (cal enllaç) tot just ha complert 10 anys d’ençà que Martin Pawley va crear l’etiqueta, l’1 de gener de 2010, abans que l’Oliver Laxe anés a Cannes amb Todos vós sodes capitáns.

Al principi les pel·lícules les fèiem amb una petita ajuda que destinaven al creador: la primera pel·lícula de l’Oliver, o la meva, o la d’Eloy Enciso, es van fer amb un pressupost de 30.000 € i gràcies a l’èxit internacional van obtenir, hem pogut fer projectes més ambiciosos.

Crec que gracies a l’impuls d’aquella ajuda econòmica i el possible talent que hi havia a la regió va possibilitar que hi haguessin aquestes pel·lícules. Poc a poc, s’ha pogut aprofundir.

Ets amic d’Oliver Laxe?

Sí, és el meu amic, i el meu productor Felipe és el seu germà. Ell (Felipe Lage) va fer les dues primeres pel·lícules de l’Oliver, les va produir Zeitun Films. Ens anem retroalimentant. Si surt el projecte, tinc la Diana (Toucedo) que seria la meva següent muntadora, i compartim una altra productora, Beli Martínez, que està produint la pel·lícula de Eloy Enciso, però també la de (Eloy) Domínguez… Hi ha un sentiment de comunitat i d’amistat fort al cinema gallec. És molt maco.

Va ser decisió teva fer les pel·lícules en gallec?

A les primeres ajudes que van donar-nos, sí. Després en les ajudes com la de Lúa Vermella, que és una ajuda del AGADIC (Axencia Galega das Industrias Culturais), “l’ICAA de Galicia” [1], sí que si la pel·lícula transcorre a Galícia o s’hi parla gallec puntua per aquella ajuda.

Lúa Vermella no només passa a Galícia, si no que reculls aquella figura de les meigas, reinterpretant-la per a la història en concret. És com si volguessis reviure un pensament màgic. Creus que queda pensament màgic a Galícia?

No només a Galícia. Jo crec que els mites, les llegendes, formen part de tota cultura. Sigui com a substrat o com quelcom viu, però forma part de la identitat del paisatge i de la identitat cultural d’un lloc. I això és el que a mi m’interessava, no tant què en pot quedar de viu, si no com aquest forma part de la identitat del paisatge.

Quina relació creus que hi ha entre el paisatge i la identitat?

Hi ha una doble vessant: com l’home tenyeix per mitjà de la història i l’activitat humana el paisatge, i després com el paisatge afecta a les persones, la comunitat i la cultura.  No és el mateix els mites que es poden generar al desert del Sàhara, que a Sibèria, que a la Costa da Morte. Són imaginaris diferents perquè en un bosc; un oceà; una estepa; es generen imaginaris diferents. A la pel·lícula volia aprofundir a l’imaginari del mar, però també a la Galícia on es forma aquesta qüestió de mort que ha generat els mites més identitaris com les meigas o Santa Compaña[2].

Segueixes molt afectat per Costa da Morte[3]. Encara en reculls el fil. Què et va impactar d’aquell projecte?

Un projecte porta molts anys de fer. L’idea d’aquesta pel·lícula va sorgir al poc temps d’acabar Costa da Morte. Portem treballant en Lúa Vermelha des de 2014. Costa da Morte la vaig estrenar el 2013, així doncs, idealment si el finançament fos ràpid aquesta pel·lícula la podria haver acabat el 2015. Doncs per això crec que la pel·lícula està tan connectada amb Cosa da Morte. Son la cara i la creu.

La pel·lícula Costa da Morte s’apropa a aquesta zona des del documental, des de la realitat, mentre que aquesta s’hi acosta des del mite i la llegenda.

Lúa Vermella vol  treballar en aquest espai intersticial entre imaginari i real, entre mite i realitat, entre vius i morts. I aquest espai-limbo és el que cerquem.

Veig un llenguatge molt poètic, parlant de limbo. Tens uns personatges als que no deixes parlar a càmera. És una limitació que t’imposes. D’on ve?

En treballar en dues dimensions: vius o morts… Els personatges tampoc saben si estan dins d’un somni, o si estan fora… El que m’interessava de les meigas era la seva connexió amb els morts. La idea és que les meigas poden escoltar els morts, poden veure els morts o poden anar a l’espai dels morts. Llavors jo agafava aquesta capacitat de les meigas de travessar fronteres d’un costat a l’altre però volia que les veus que s’escoltessin només fossin les de el món del poble, llavors elles no poden intervenir en aquest lloc des de la veu.

Parla’m del teu procés artístic, que va abans: la poesia de el guió o la imatge?

Així en general, el meu primer impuls és explorar nous llenguatges cinematogràfics, després combino amb la temàtica que vull explorar, en aquest cas els mites, i en aquesta combinació emergeix la història. Jo volia explorar el temps arran de les figures mòbils al paisatge, la figura seria la de l’imaginari gallec. I allà la idea seria crear un poble on tothom s’ha quedat paralitzat i després, doncs,  explorar què ha succeït. A nivell de llenguatge cinematogràfic, volia explorar la mal·leabilitat de el temps. Són figures que estan immòbils però abstretes, absortes en el seu món interior, és a dir fora de el temps, fora de l’espai. D’altra banda el temps va fluint en la naturalesa, en el paisatge. Llavors crec que per a mi ve el llenguatge, després el tema, i el guió.

Al respecte dels personatges abstrets. Hi ha molta presència del passat ancestral, però també del futur … Consideres que hi ha por al futur en la teva pel·lícula?

Pot ser. A la pel·lícula esperava generar una ambivalència respecte a el temps. Hi ha personatges que diuen “això no va ser ahir, això va ser fa cent anys, i també serà demà i d’aquí a cent anys, i nosaltres seguirem aquí.” Llavors si porten allí cent anys, perquè porten roba de l’actualitat? Llavors és que, ah, no estem en el món “real”, estem en el futur d’aquí a cent anys o això va passar fa cent anys. Hi ha una ambivalència que jo també vinculava no només amb la presència d’un limb sinó també amb un espai de somni, per això ficava frases com “estem al somni d’algú, al somni d’un mar adormit”. El mite i el somni són espais en si atemporals, on el temps es dissol. Volia jugar per aquí.

 El tràiler del FIDOCS 2017 (Festival Internacional de Documentals de Santiago), signat per Patiño, il·lustra la vessant videoartística de l’autor.

Lo trailer del FIDOCS 2017 (Festival Internacional de Documentaris de Santiago), signat per Patiño, illustra lo caire videoartistic de l’autor.

La teva carrera –has tingut molts curts i un parell de pel·lícules– és tota molt pictòrica. Em podries explicar com t’has educat teva mirada en el videoart, com això pot expandir una mica teu cinema?

Els meus pares són pintors abstractes i he crescut en aquest ambient, més que en el cinematogràfic. El meu pare escriu també assajos sobre teoria de la imatge, llavors són qüestions que m’interessen ja des del bressol. Al cinema sempre he buscat aquesta possibilitat d’ampliar les possibilitats expressives, que és una mica el que té l’art. Hi ha una frase que m’interessa molt de Dominique Noguez: “Altres maneres de mostrar portaran altres maneres de pensar.” I que podríem dir també “altres maneres de mostrar portaran altres maneres de sentir”. Una pel·lícula sempre et desperta certes reflexions, i si parles des d’un llenguatge innovador això pot ampliar les possibilitats expressives. A mi treballar dins de l’espai de l’art contemporani, el que recullo d’aquesta experiència, és la plasticitat de buscar imatges que provin d’atrapar certa bellesa i misteri, i d’altra banda allò conceptual, un llenguatge que englobi un concepte més enllà de treballar dins d’un codi de el llenguatge ja assimilat, si no mirar de transgredir el llenguatge.


[1] El director es refereix a l’òrgan gubernamental regulador del cinema a Espanya. A França, el Centre National de la Cinematographie.

[2] Santa Compaña és una processó d’esperits guiats per una persona viva i maleïda que carrega una creu. Es diu que qui és atrapat per la Santa Compaña és maleït a ha substituir el portador de la creu i vagarejar per les nits amb tots els esperits a les esquenes, sense poder mirar enrere. Veure la Compaña es considera un auguri de mort.

[3] Costa da Morte (Costa de la Mort) és zona habitual de naufragis. El primer llarg de Patiño Costa da Morte (2013) cita  la conmoció popular que va ocasionar el degoteig de cadàvers i deixalles a Finisterre el març de 2001. Les corrents els havien arrossegat a les costes a 200km de distancia, des del catastròfic esfondrament d’un pont sobre el riu Duero a Entre-os-Ríos (Portugal), on van desaparèixer 70 persones.

“Tota pel·lícula té ideologia i jo no me n’amago”

La directora vallesana Neus Ballús és el referent d’actualitat de l’híbrid del documental amb la ficció. Acumula ja quatre premis Gaudí per la seva òpera prima La Plaga (2013), té una pel·lícula en cartellera, El Viatge de la Marta (2019, abans titulada Staff Only), i una altra en postproducció: Sis Dies Corrents (2020). L’hem trobat en el marc del seu seminari de 8h “Partir d’algú” organitzat durant dos dies a l’Escola de Cinema de Barcelona per l’Alternativa Film Fest, el novembre passat.

Tens bagatge de periodisme, oi? Havies arribat a ser una cara visible, com a presentadora!

Des que vaig començar la carrera d’audiovisuals em vaig presentar de voluntària a la televisió del meu poble que era Sant Fost de Campsentelles. I vaig estar fent d’ENG i de presentadora durant un any i escaig per tot el Vallès vaig estar canviant de tele. El 2001 van obrir City TV i vaig entrar allà com a ENG i presentadora de caps de setmana jo volia treballar de cap de setmana per fer la carrera i pagar-me el màster en Documental de Creació de l’UPF. Durant molts anys va ser la feina alimentícia.

Em va costar molt després de l’etapa periodística: el primer curt va ser L’avi de la càmera. Té molt a veure amb filmar i amb la imatge. Estava tan condemnada amb el llenguatge de la tele que vaig fer Immersió. El segon és un curt que està filmat sota l’aigua. Tots els paràmetres de la planificació clàssica desapareixen perquè no hi ha rostre, surten cossos, a l’inrevés, per tant havia de crear el llenguatge des de zero, per desintoxicar-me.

Em sentia molt lladre d’arribar a un lloc amb les presses i preguntar el que et surti dels nassos, amb una idea prèvia de la peça

Com és que no va néixer en tu una vocació periodística en aquella època?

Jo en relació als meus companys i companyes sentia que era molt més “de la profunditat” d’anar més enllà. Em sentia molt lladre d’arribar a un lloc amb les presses i preguntar el que et surti dels nassos, amb una idea prèvia de la peça que has de fer i desaparèixer. Aquesta peça teva l’endemà no tenia cap valor. Aquesta fugacitat i temporalitat tan marcada em feia pensar que això no tenia valor, que jo volia fer coses que perdurin.

Llavors el documental era una manera d’implicar-se, oi?

Jo ja estava estudiant documental a aquelles alçades, sabia molt bé que no em volia dedicar a la tele. Sempre vaig renegar-ne molt. El que no sabia és que a mi em seria molt útil després. El periodisme, el preguntar i el no tenir vergonya d’anar als llocs i investigar m’ha servit per als processos de documentació dels projectes, molt. Per encarar les coses d’una forma rigorosa, és clar, jo faig cine realista, faig coses que no tenen res a veure amb la realitat, podríem dir qualsevol cosa però m’agrada ser rigorosa, que tinguin un valor documental les coses que faig. Soc molt conscient de la part antropològica del que faig. Arribo al Senegal, pregunto a directors d’hotel, a cambreres, a turistes, xerrem una estona, per què viatges? La capacitat de fer-ho amb facilitat ve del periodisme.

És a dir, Staff Only va sorgint com a work in progress. Tens la idea del Senegal, no tens text, però tu ja estàs invertint abans de començar…

Sempre! Abans que una idea es converteixi en un projecte necessito dedicar-hi molt de temps, empapar-me del tema, de l’entorn, de les persones que l’habiten, veure si hi ha res humanament interessant… Jo abans de començar a escriure el guió vaig estar molt de temps a l’entorn dels hotels. Quina pot ser la història? Qui ho pot protagonitzar? Quin pot ser el conflicte? Anar amb la mirada molt oberta i neta de veure què passa aquí i quin serà el relat que jo proposo.

Parlant del teu mètode, has impartit un seminari a l’Alternativa. L’has titulat “Partir d’algú”. En el cas de La Plaga i de Staff Only, potser sí que vas partir d’algú, però abans de fer-ho, vas pensar quin seria l’espai…

Sí, en tots dos casos. És molt fàcil fer-ho així. (riu) A La Plaga aquest espai em feia pensar en un Western. Havia de ser una gent que tingués uns trets molt semblants malgrat ser molt diferents perquè sembla que l’expressió de l’espai impregna la vida dels personatges, aquesta aridesa, aquesta solitud, aquesta impressió que va malament amb el tema de la plaga. Llavors buscant a partir de l’espai vaig trobar una gent i això és el que va configurar la pel·lícula. L’espai és el context, i és el mateix que amb Staff Only. La pel·lícula són les emocions que sorgeixen dels personatges.

‘La Plaga’

Sempre sembla haver-hi una volta política a les teves pel·lícules…

Jo crec que totes les pel·lícules són polítiques. Quan no ho fas suposo que és que ets conservador. És com els rols dels personatges de les pel·lícules. Que siguin femenins, masculins, grans, joves… Tot parla dels conflictes socials, polítics. Tota pel·lícula té ideologia i jo no me n’amago. El que no faig és un pamflet. Són pel·lícules que són polítiques però no et diuen com has de pensar, són molt obertes. T’ensenyen les coses com les veig jo. És una mirada crítica però no devastadora sobre les coses. Et deixa un espai per triar si et sembla bé o no. T’empenyen a reflexionar.

Hi ha pocs cineastes europeus que tinguin aquesta mirada postcolonial (em ve al cap Paraiso: amor). No és massa comú. Hi ha poca gent que entri a parlar directament entre la relació, entre el primer món i el tercer, per què hi entres tu?

Jo ho he mamat. En la meva primera joventut vaig viatjar molt. Quan era periodista vaig anar a  Nicaragua, Mèxic, al Marroc, al Senegal també. No aconseguia filmar res amb cara i ulls. Perquè no estic legitimada a parlar.

Susan Sontag deia que fer una foto es un acte agressiu…

Em preocupa no estar legitimada per parlar d’una realitat que no és la teva.  Tots els paràmetres culturals se t’escapen. Llavors parlar de l’exotisme? Per què? Jo tenia els mitjans, el llenguatge i la capacitat de fer-ho, però perquè jo, aquesta noia que té 17 anys i que estava aprenent; per què ho hauria de fer?

‘El Viatge de la Marta (Staff Only)’

També com a viatgera vaig notar aquestes grans fronteres culturals, lingüístiques i econòmiques que no et permeten relacionar-te d’una manera horitzontal.

També com a viatgera vaig notar aquestes grans fronteres culturals, lingüístiques i econòmiques que no et permeten relacionar-te d’una manera horitzontal. I vaig poder recuperar aquest malestar a Staff Only, que és una ficció. Això et protegeix perquè s’assumeix que el punt de vista és una noia blanca, que és el que jo era en aquell moment. No pretenc dir per ells què representa.

Aquest estiu has acabat de rodar Sis Dies Corrents. És una comèdia de llauners?

Sí, té un to més lleuger o còmic, sí. És curiós, dius que és una comèdia i la gent ja riu! No saps per què!

…també amb una mica d’incomoditat per saber si jugues amb els estereotips o els evites.

Som estereotips. Precisament aquesta pel·lícula va sobre els prejudicis. Tu parteixes del que t’imagines d’algú, només per l’aspecte, comportament i l’espai econòmic social que ocupen i després a la pel·lícula s’intenten desmuntar i veure com els superen els personatges.

O fins i tot desmuntar la persona que té els prejudicis cap a les altres persones…

Exacte. A vegades es confirmen coses i de vegades es desmenteixen.

Aquests encàrrecs dels lampistes són reals?

Jo he fet un treball de selecció dels clients i dels espais. Moltes coses es treballen com una ficció, la diferència és que ells fan d’ells mateixos treballant. Jo tinc un tècnic a l’equip d’art que genera les avaries, arriben amb un parte que se suposa que els ha enviat la jefa i ells ho han de reparar. No hi ha cap client que sigui actor, el que tenen són directrius meves del que vull que passi.

Vols dir que el que treballes és la posada en escena?

Sí. I molt la preparació, fem moltes dinàmiques d’improvisació. Ells arriben a rodar i no saben què passarà. Es roda cronològicament. També tenen secrets entre si que els altres no saben. Jo els dic que intentin provocar certes coses als altres. És com un joc. No saps com serà la reacció. Fas moltes preses, però la primera té molt de valor i has d’estar pendent de com ho faràs. A la segona canvien d’actitud. Llavors, descobreixen com és el teu dispositiu i t’has de readaptar per tornar a generar una sorpresa. No és un rodatge clàssic. Em va costar molt que l’equip tècnic entengués que havíem de tenir dos llocs de preparació d’actors per separat perquè no es trobessin fins al rodatge. Logísticament és més complicat que un documental i també que una ficció. Em preguntaven per què era tan car. Realment implica tot el dispositiu, més mantenir-los, més preparar-los. Haurem estat potser un any d’assajos.

‘Sis Dies Corrents’

Potser això que et diré ara no t’acaba d’agradar però hi ha alguna cosa en comú entre la teva manera de fer i la d’Isaki Lacuesta.

Per què no m’ha d’agradar?

Fins i tot una cosa que impressiona molt és que quan es va presentar La Plaga i quan es va presentar Entre Dos Aguas cadascuna va arrasar als Gaudí aquell any.

La meva primera experiència professional va ser d’ajudant de muntatge a La Leyenda del Tiempo. L’Iñaki i l’Isa, tots dos, perquè són molt tàndem, quan jo feia La Plaga, eren el meu referent, perquè era dels únics rodatges on havia estat. Qualsevol cosa els ho consultava, des de finançament, fins a so, fins a veure premuntatges. Han estat una inspiració clara. Quan vols fer una primera pel·lícula, tothom et diu que és impossible, La Plaga no es podia vendre per enlloc. Intentes explicar-ho a una comissió de tele… Conèixer algú que ho ha fet, que et diu, això és possible, el creure en aquesta possibilitat que el que fas és possible perquè hi ha algú que ha fet alguna cosa semblant és molt positiu.

Com vas vendre La Plaga, doncs? Creus que pot tenir-hi a veure la revalorització del documental?

S’entenia que veníem d’una tradició del documental a Catalunya, havia començat en Guerín, l’Íscar… Però no es valorava especialment el documental com a gènere. Jo crec que el que de debò va marcar la diferència és que vaig presentar el projecte a la Berlinale, al Talent Campus a la secció Doc Station, i això ho va canviar tot respecte al finançament aquí. Vaig posar el segell de Berlín i a TV3, que sempre m’havien dit que hi entrava, però que era un 52 minuts, un Sense-Ficció… Aquesta qüestió va deixar d’existir perquè es va veure que era un projecte cinematogràfic. Llavors també es va apuntar Arte. I així vam aconseguir el nostre finançament, que ja era molt, molt petit. A Staff Only no ha passat el mateix.

El 80% de la gent estaria molt bé davant d’una càmera si els trobes el paper adequat.

Però Déu n’hi do, han passat cinc anys de l’una a l’altra!

Va costar molt finançar el canvi de gènere i de dimensió.  Quan has demostrat que saps fer una cosa, tothom espera que facis una cosa semblant. Jo tenia clar que volia provar de fer ficció i vaig tenir sort que es va apuntar el productor Edmon Roch, un noi amb molta experiència rodant a l’Àfrica i molt cinèfil (és de Girona).

Partir d’algú. On trobes la gent interessant per a fer-ho, o per contra: tothom és interessant? 

Tothom és interessant. Tothom és singular. El 80% de la gent estaria molt bé davant d’una càmera si els trobes el paper adequat.  És la feina del director de preparar-los i trobar-los el lloc. No poden fer l’arc dramàtic de molts actors, però en canvi, gairebé tothom és molt interessant.

A El Cinèfil: https://elcinefil.cat/2019/12/04/entrevista-neus-ballus/

“Ser coach d’interpretació és ser una mica bruixot, has de trencar les façanes de l’actor”

La Vida Sense la Sara Amat recull premis per allà on passa. Va debutar en un BCN Film Fest en què va aconseguir el consens del jurat i del públic, passant pel Ficcat de Cinema Català on va endur-se el premi del públic i la millor fotografia. Li augurem un bon pas pels Gaudí.

Vaig reunir-me amb la Laura Jou a les FX Animation Talks, perquè em parlés del seu l’Estudi per l’Actor i l’imprescindible paper que pot desenvolupar un coach d’actors quan hi ha una pel·lícula amb nens protagonistes.

De què parlaràs avui?

Parlaré del coaching d’actors.

Perquè ets una gran coach d’actors…! Has descobert la tira d’estrelles, jo crec que qualsevol actor més jove de trenta segurament ha passat per les teves mans. Quants anys té la teva acadèmia?

L’acadèmia té set anys. El que passa és que jo la vaig muntar perquè anava preparant actors quan em contractaven a les pel·lícules i anava fent petites formacions als actors amb què treballava i després es quedaven penjats. Llavors la vaig crear per donar continuïtat a aquests actors que anava preparant. El que passa és que després s’ha anat sumant amb altres coses. És una escola d’actors, és un estudi d’actors on hi ha proves d’accés, no hi entra qui vol, hi entra qui té talent, qui passa les proves. Però va sortir per donar-los suport continuat.

Com et vas formar tu?

La meva base són tots els anys en què jo vaig ser actriu. Tot el meu aprenentatge, els tres anys a l’Institut del Teatre, totes les meves gires, les meves companyies en les quals he estat. Allà jo vaig aprendre què era l’ofici d’actor, com t’enfrontes a un paper i com de sol estàs quan això passa.

Llavors aquest bagatge, més després, que m’he format en cursos de psicologia i tota l’experiència audiovisual m’han convertit en coach, però no hi ha una escola que m’ensenyi coach. Ni existeix. I jo a l’acadèmia no ensenyo coach, jo ensenyo interpretació. El coach és la persona que està al costat del director i que fa possible allò que el director vol en termes d’interpretació.

Tu quan dirigeixes ‘La vida Sense la Sara Amat’, també t’ajudes d’un coach?

Sí, perquè m’ajudi amb els actors, en aquest cas l’Isaac Alcaide, que és el que fa d’alcalde a la vida —li vaig donar un paper també—. També és el professor estrella de l’estudi, és el coach de Merlí, de Les de l’Hoquei, o sigui que és un coach molt conegut i em va ajudar moltíssim. Perquè quan tens poc temps per rodar, o vas molt preparat a rodar o t’enfonses en la misèria.

En aquest cas la Sara es va rodar amb 3 setmanes i mitja, que això es diu molt ràpid, però és res.

També vas fer un càsting molt ràpid, oi?

Més que ràpid! Teníem 2.000 sol·licituds per correu electrònic, perquè ho vam convocar a través de l’Instagram dels nois de Merlí, i va generar una volada que no vegis. I d’aquests 2.000 candidats vam acabar amb 1.000, 500, 300, 100… Jo vaig aparèixer quan el director de càsting ja ho havia filtrat molt. El filtratge va durar em sembla que dos mesos.

No sé encara com els vam trobar. T’asseguro que estàvem a poc temps de començar la preproducció i jo no ho tenia clar…

Com ho fas per reconèixer aquella estrella que encara no ho és?

El que jo valoro més en totes les proves de càsting que he estat — també he estat a les proves de cast del Bayona i he fet servir el mateix criteri—, és que el nen tingui la capacitat de ser creïble. Més que la fotogènia, més que l’àngel…  Que al nen li donis un text, encara que sigui difícil i poc orgànic i te’l faci creïble. Si no tenen aquesta capacitat… Anem malament.

Ara imagina’t que et posen de coach en un Super3, o qualsevol programa presentat per nens actors d’un Disney Channel, que també es veu molt. Què faries tu per millorar aquests programes?

Em vols molt mal! (Riu) Hi ha una feinada. D’entrada jo mai he suportat des que soc molt petita els nens actors en termes de nens que parlen com qualsevol altra cosa que no siguin nens. Aquest artifici no puc suportar-lo, em causa molta depresió i molta tristesa. Què passa amb aquests joves de Disney Channel? Doncs que són uns wannabes, veus que fan coses que fan els grans però ni tan sols ho fan bé. Sempre estan rient, sempre tenen aquest bon rotllo… Jo crec que els nens són molt més interessants amb totes les seves imperfeccions que aquesta mena de presentadors. Jo apostaria per agafar presentadors que parlin com parlen, amb tot el seu argot, sense voler ser guai, sense voler ser res més que expressar-se tal com són. Tindria un problema amb la cadena, segurament (riu), perquè no crec gens en aquest tipus de format.

Doncs mira que jo crec que és un perfil que es troba molt, el nen actor que entra a l’acadèmia volent parlar com un doblador en tot moment. 

Sí, totalment. Mira, jo tinc un actor a l’estudi així, que parla com si fes doblatge, molt exagerat. I un dia li vaig dir “em vols ensenyar qui hi ha darrere? Perquè el que estic veient no és real”. I vaig començar a estirar del fil… De vegades per ser coach o professor d’interpretació és ser una mica bruixot, has de desmuntar, has de trencar les façanes. I em vaig trobar amb un noi que em va dir “Jo sempre he sigut gordo i ningú no em feia cas, i vaig començar a anar al gimnàs, i vaig conèixer un doblador que em va dir que parlés així per ser més interessant”! I ara tinc molta feina per treure-li tota aquesta cuirassa.

Sobretot en aquesta pel·lícula es nota una especial autenticitat!

La meva fantasia negativa era “imagina’t que has pujat al nen del Monster Calls, al de El Orfanato, els de Lo Imposible… Imagina’t que ara no ets capaç de fer això!” Tenia un pànic brutal i hi vaig posar tota la meva creativitat i saviesa per què sortís el que ha sortit. Els dos “protas” són autèntics, estàn relaxats a l’escenari.

Ella és fantàstica! La Sara té una personalitat que transvasa perfectament de l’actriu al seu personatge. 

És molt “echada p’alante”, la Maria Morera. És una nena molt valenta, molt orgullosa, que té l’autoestima molt ben col·locada. És una nena que tot i que és un tap de bassa —petitíssima— se sent molt forta i molt gran davant de tothom, això va anar molt bé amb La Vida Sense la Sara Amat.

La pel·lícula té una part molt dolça, molt melancòlica, però la Sara és l’element “rebel”. Pensaves, en crear la Sara Amat, en trencar els rols de gènere?

A veure jo soc una inconformista i una rebel. A mi m’agraden els personatges femenins lluitadors, que aconsegueixen el que volen, que es reafirmen en la seva autenticitat, perquè jo soc així també. Així doncs no puc fer un personatge femení tou, no puc, perquè jo sóc molt brava i llavors em nego que les nenes no tinguin la capacitat de decisió i la valentia per tirar endavant.

D’alguna manera, en el guió no era tan brava, la Sara. S’escapava de casa, això sempre hi va ser, era una nena estranya, però no se li veia la complexitat. Fins que vaig començar a buscar-li capes i a ensenyar-ho de forma audiovisual, com aquell moment que es veu aquella paret on la nena ha dibuixat més enllà dels marcs dels quadres, com una necessitat de trencar els límits. Això no estava al guió.

La Sara no és un personatge gens fàcil. Tinc la sensació que una noia hi podrà empatitzar però un noi no l’entendrà.

Jo crec que a un noi li fa una mica de por una noia tan valenta, oi? A mi m’ha passat a la vida, també, que he fet una mica de por als homes, perquè em veuen tan independent, tan imparable, que pensen que no la podrem controlar, i és real, no em poden controlar, qui estigui amb mi ha de ser algú que em vulgui lliure, si no, no és possible.

A El Cinèfil: https://elcinefil.cat/2019/10/19/ser-coach-dinterpretacio-es-ser-una-mica-bruixot-has-de-trencar-les-facanes-de-lactor/

Gerald Hayo “Ha de ser escoltada ara mateix més enllà de les fronteres del continent d’Àfrica”

Alba Muñoz és la directora de Now You Are A Woman, documental sobre l’experiència de l’activista lesbiana Gerald Hayo a Kènia que s’ha pogut veure al Fire!!, la mostra internacional de cinema gai i lesbià. Amb aquesta entrevista, intentem palpar el context d’opressió a la diversitat sexual en què es desenvolupa el documental.

Parlem d’actualitat. Aquest 24 de maig, el Tribunal suprem de Kènia comunica una sentència que manté les lleis que criminalitzen i discriminen les persones LGTBI.

De fet el Tribunal Suprem de Kènia havia retirat la sentència o decisió final, em sembla, durant un parell de mesos fins aquest dia de maig. Al voltant d’aquesta decisió es va generar tot un moviment, evidentment del col·lectiu LGTBI i en van fer una campanya molt important que es diu “Repeal 162”  que és “Derogueu l’article 162”.

La veritat és que tot el col·lectiu estava convençut que aquesta llei aniria fora, però el TS va dir que no: de fet la justificació que van donar era que no hi havia prou proves que hi hagués una criminalització de l’homofòbia. Això va ser un cop molt fort per la Gerald, la protagonista, perquè estem parlant d’una llei que d’alguna manera legitima la violència contra les persones homosexuals.

Neguen que la pena de presó sigui discriminatòria…

És clar. El que a tu et passa a Kènia si ets homosexual és que, si ho dius públicament o ho sembles, no vas a la presó, però s’explicita que si tu ets enxampat tenint relacions sexuals amb una persona del mateix sexe, sí que pots anar a la presó i fins i tot passar-t’hi 14 anys.

És una llei molt perversa que fomenta l’espionatge entre veïns. Socialment les persones homosexuals no són acceptades sinó que, a més, ja pateixen un rebuig social important a la seva família, al seu barri, son assenyalats, son apallissats, sovint, i si a més diu la llei que enxampar un veí tenint sexe amb algú del seu mateix sexe és denunciable, imagina’t que forta és aquesta llei i com n’és d’important!

La principal intenció d’aquest documental és servir d’eina per a la Gerald, que és activista, i que aquest documental tingui una trajectòria a Kènia. De fet no és possible projectar-lo ara mateix alla però diria que si s’hi projectés ho podríem fer servir per fer pressió per derogar aquesta llei.

I en aquest panorama, al documental hi tracteu el càstig per violació, un càstig a més encarregat per la mateixa família!

Sí, exacte. Ella sempre diu que això no la va enfonsar però que li va canviar completament la vida. Allà es fa servir l’expressió corrective rape, violació correctiva. És una pràctica que malauradament té lloc a diversos països africans i sobretot la pateixen dones.

La Gerald és la més petita d’11 germans. Va tenir una infantesa on de ben petita ja notava que no era com les altres nenes, jugava a futbol, no li agradaven els vestidets. La família va començar a castigar-la i rebutjar-la per això. No la deixaven parlar… Quan va tenir la primera menstruació li van dir que els nois no tenien la regla i que, per tant, que què s’empatollava. Va començar a rebre violència des de ben petita.

Però quan va arribar als vint anys —ella no sabia que passaria això—el seu germà gran havia organitzat una violació amb quatre homes desconeguts, a casa de la família en convivència amb la mare de la Gerald. Va ser violada per 4 homes desconeguts i el seu germà hi era present.

La intencionalitat de tot això era curar la Gerald de la seva homosexualitat com si ella fos presonera d’algun tipus de malaltia. És una creença que es du a terme i malauradament trobo que les persones que ho fan no arriben a calcular mai els efectes que pot tenir per a una persona. Arran d’aquell moment la Gerald va fugir immediatament de casa seva i va començar una nova etapa completament nova a la seva vida.

Això que m’expliques de la violació correctiva, hi ha una certa contradicció. D’una banda és com si l’homosexualitat fos impura i tot i així és innat per una dona ser penetrada per un home…

Aquí es barregen moltes coses, una de les coses més interessants de la història és el que apuntes.  En el cas de les dones se suma el fet de ser una persona homosexual, no normativa, amb el fet de ser dona. Això en un país masclista, amb estructures patriarcals encara molt arrelades al dia a dia…

A Kènia segueix havent-hi un 24% de prevalença de la mutilació genital femenina…

Imagina’t. I a part compta quines són les possibilitats de les dones de tenir estudis, de ser independents, de tenir una vida més enllà del matrimoni. Les dones homosexuals no només pateixen la discriminació, sinó que també pateixen la doble discriminació per ser dones. El cos de la dona és un bé de la família, de l’home, poden ser agredides i posseïdes. A Nairobi, a la ciutat, tens grupuscles de persones on pots escollir vides diferents, però és una excepció.

Si ets una dona, ho tens fumut.

Una de les coses més interessants d’aquest documental ha estat descobrir com les dones lesbianes de Kènia estan articulant la seva lluita pels drets LGTB des d’una perspectiva feminista. Elles han estat militant des dels inicis a Kènia, però s’han adonat que mai les seves necessitades com a dones lesbianes o els seus problemes específics o la seva violència. Mai s’aborden aquests temes i fins i tot són censurades, com dient “ei, això ara no toca”. Ho comentava la Gigi Louisa, una activista molt important de Nairobi que em deia “dins del moviment LGTBI hi ha patriarcat, també”.

També hem de ser conscients de les particularitats dels països. La Louisa té una mirada molt anticolonial. Per exemple, la constitució keniana és molt hereva de les lleis que va imposar l’imperi britànic. Ella parlava de com en les societats anteriors a la colonització s’estructuraven en tribus, en famílies, en territoris, i que aquestes tribus tenien unes formes d’organització que no eren tan homòfobes ni penalitzaven d’aquesta manera la diferència i fins i tot eren matriarcats. Les dones tenien un pes i un poder que ara ha desaparegut. Feia aquest reflex de com la instauració de la família heterosexual com a institució, el rebuig de tot el que s’allunya de la norma, i una sèrie de normes socials molt concretes per les dones i els homes es van portar d’occident mentre espoliaven els recursos del país. Es una reflexió que només pot venir d’Àfrica i t’adones que aquest és el llegat que els hem portat.

rebuig de tot el que s’allunya de la norma, i una sèrie de normes socials molt concretes per les dones i els homes es van portar d’occident mentre espoliaven els recursos del país.

Però parla’ns de la Gerald, la protagonista del documental. Com és ella?

Té un discurs i una filosofia de com sortir endavant basada en la seva pròpia experiència després de patir situacions extremes que és bastant impressionant. És una d’aquestes persones que va més enllà del “deixa’m viure en pau”. Ella fa una reflexió: “Com voleu que respectin els nostres drets si el govern no sap que existim? Com les pot comptar? Després sempre surten amb on són aquestes persones LGTBI que dieu? Jo no les veig!”.

No només té una història de lluita i de supervivència impressionant, sinó que ella com a protagonista és una líder del present. La Gerald és una feminista que creiem que ha de ser escoltada ara mateix més enllà de les fronteres del continent d’Àfrica.

És veritat que els gais tenen més drets que les lesbianes?

En particular, i això és també extrapolable a altres països africans, té a veure com molts governs han hagut de fer polítiques per pal·liar els efectes del virus de la SIDA. Això ha fet que com els homes homosexuals siguin un col·lectiu especialment afectat en aquests països, i diguem que la comunitat internacional juntament amb els seus governs ja fa temps que obliguen una prevenció, a oferir preservatius, una medicació, profilàctics, etc. Els governs d’aquests països han hagut de reconèixer, doncs, l’existència dels homes homosexuals però no de les dones. De fet a Kènia els homes gais estan reconeguts com a key population, és un concepte que es fa servir en el govern, oficialment.

En canvi hi ha una exclusió sanitària de les noies lesbianes. Els metges es queden amb la idea de “com que tens sexe amb una dona” és un tema tabú,  no poden parlar-ho, no poden referir-se a pràctiques concretes que poden afectar a la seva salut en particular… No existeixen. Això ha dut al fet que, precisament des d’on menys ens ho esperem, des d’Àfrica, tenim un grup de dones que són lesbianes, bisexuals i queer i estan començant una lluita pels seus propis drets a la vegada dins i fora del moviment LGTB amb una mirada feminista que té vincles evidents amb l’expansió global del moviment que hi està havent. Elles des d’allà s’han adonat, possiblement abans que als països occidentals, que sempre diem que les lesbianes al PRIDE estan amagades, que hi ha aquesta invisibilitat… I elles han tallat pel dret, i han començat a treballar des de la seva ONG Rainbow Women of Kenya amb una visió claríssima que hem de lluitar per nosaltres mateixes perquè ells, no ens inclouen.

Hi ha realment avanços respecte l’exclusió de les persones LGTBI?

Hi ha més visibilitat i més confiança per a dir “ei, soc gai, lesbiana, surto al carrer, em manifesto, existeixo…”. Abans, fer això era sinònim de ser apallissat al cap de cinc minuts. Ara hi ha policia protegint una manifestació, potser després quan arribis a casa els teus veïns et diran alguna cosa, però el país està avançant per entendre que hi ha un moviment empoderat, que té raons, i que és un moviment a l’avantguarda. El país va lent, es troba al nivell de discurs que està Barcelona, que està Londres, i en canvi la seva realitat és molt més dura.

És una lluita que ve tan carregada de raons i arguments tan indubtables que tinc la sensació que, tot i que serà lent, alhora serà ràpid. Aquí segueixen passant moltes coses, encara ens apallissen al carrer. Queda feina per fer, però penso que, allà, els i les activistes que estan fent feina venen molt forts. A Angola, fa res, s’ha descriminalitzat l’homosexualitat i penso que pot haver-hi un efecte domino i que les coses evolucionin.

A El Cinèfil: https://elcinefil.cat/2019/06/23/ha-de-ser-escoltada-ara-mateix-mes-enlla-de-les-fronteres-del-continent-dafrica/
En occità: https://www.jornalet.com/entrevista/11252/gerald-hayo-es-una-feminista-que-cresem-que-deu-esser-escotada-tre-ara-dela-las-frontieras

“Quan em van donar el Gaudí, vaig pensar a veure si s’han cregut que sóc catalana…”

Conversem amb la Lola Dueñas sobre el seu èxit de l’any passat, ens preguntem per la seva faceta teatral i resolem errors d’internet. Lola Dueñas irradia una energia càlida i neta, és una dona propera, sense complexos. Recolza el talent i juntament amb la Cèlia Rico i l’Anna Castillo ha format una nova família a Viaje al Cuarto de una Madre. Ha passat per Barcelona aquest abril. N’heu aconseguit l’autògraf?

Tu ets nascuda a Barcelona.

No! Jo soc nascuda a Madrid!

On ho he llegit?

Ho posa a tot arreu i no sé qui s’ho ha inventat. He nascut al centre de Madrid, a més. I ara, a totes bandes posa que soc catalana.

Jo mai no t’he vist actuar en català!

És clar! No en sé de català! I, és clar, jo quan em van donar el Gaudí, vaig pensar… A veure si s’han cregut que sóc catalana! (riu)

Llavors l’entens, però… no faries cap paper en català?

Oi tant que el faria! De la mateixa manera que rodo en francès. Però amb temps per preparar-me’l bé, perquè si no, no té sentit.

Què ha significat per a tu participar a Viaje al Cuarto de una Madre?

El que ens ha donat a tots ha estat topar amb una directora amb tantíssim talent com és la Celia, amb les coses tan clares —que no és tan fàcil— i tan bon cor! És una mescla explosiva!

Jo sé que Viaje al Cuarto de una Madre ens ha canviat la vida a tots, a l’Anna Castillo, per exemple, sé que li ha canviat la vida. A mi també. A tots per a millor. Ja no com a actrius, sinó dins de la nostra vida personal. Ha estat una mena de petit miracle. Una pel·lícula plena d’amor, plena d’amor.

Avui has vingut a acompanyar la pel·lícula de Lluís Miñarro al D’A, que és una mica teatre. T’agrada el teatre? Quina opinió en tens?

Jo vaig començar al teatre. Fa gairebé vint-i-tants anys que no en faig, perquè tinc por, una por inventada. A mi no m’ha passat res. I sé que quan hi pugi no en podré baixar. Jo crec que és molt important per a un actor seguir tenint un peu al teatre, perquè se segueix aprenent.

No et passa el mateix al cinema?

Fixa’t que no, jo soc de les que penso que el cinema el pot fer qualsevol com a actor. Mira en Bresson, que filmava amb gent del carrer i hi sortien tots meravellosos.

Per què el cinema és més “cap endins”…?

Tot ho has de fer més petitet, però al teatre, en canvi, un mal actor, quan surt, el caces! Tan aviat surt per aquella porta, de seguida dius “Buf, que n’és de mal actor!”.

Tornem a Miñarro, que em sembla que et tracta molt malament! Love Me Not pot ser tant d’èlit com vulguis, que ell et diu p****, vella…

Em diu “més vella que les piràmides”, és la meva frase preferida. A mi em divertia moltíssim. És més, el Lluís em va regalar una piràmide preciosa, daurada, quan em va venir a veure a Portugal.

Jo trobo que és un joc, un joc com a actriu. Si et poses a pensar en tots els papers que he fet… Mira Alleluia, on matava tothom. Separo perfectament, realitat i ficció. I bé que a ella (Heròdies) li diuen de tot, però ella no es queda callada: ella és una fiera… currupia. A ella tant li fa, a més. Pren cinc vins i tot li passa.

Borratxa, a més a més.

Ho tenia tot aquesta dona. Un disbarat…

En quin paper has perdut més el cap?

Crec que aquest n’és un, on em veig molt descontrolada, tot i que també he de reconèixer que em vaig divertir molt.

Miñarro en un moment arriba a transformar-te en la lloba de Roma!

Em va encantar. (amb satisfacció) Quan vaig veure la pel·lícula vaig pensar, joder, el que s’ha de veure, Lola, si és que això no ho fa ningú… Jo és que faig el que em tirin. No tinc cap mena d’escrúpol. Soc molt lliure, no tinc ego, no em preocupa tant el què diguin els altres.

No t’ha cohibit mai tant d’erotisme?

Què va.