Conversem amb la Lola Dueñas sobre el seu èxit de l’any passat, ens preguntem per la seva faceta teatral i resolem errors d’internet. Lola Dueñas irradia una energia càlida i neta, és una dona propera, sense complexos. Recolza el talent i juntament amb la Cèlia Rico i l’Anna Castillo ha format una nova família a Viaje al Cuarto de una Madre. Ha passat per Barcelona aquest abril. N’heu aconseguit l’autògraf?
Tu ets nascuda a Barcelona.
No! Jo soc nascuda a Madrid!
On ho he llegit?
Ho posa a tot arreu i no sé qui s’ho ha inventat. He nascut al centre de Madrid, a més. I ara, a totes bandes posa que soc catalana.
Jo mai no t’he vist actuar en català!
És clar! No en sé de català! I, és clar, jo quan em van donar el Gaudí, vaig pensar… A veure si s’han cregut que sóc catalana! (riu)
Llavors l’entens, però… no faries cap paper en català?
Oi tant que el faria! De la mateixa manera que rodo en francès. Però amb temps per preparar-me’l bé, perquè si no, no té sentit.
Què ha significat per a tu participar a Viaje al Cuarto de una Madre?
El que ens ha donat a tots ha estat topar amb una directora amb tantíssim talent com és la Celia, amb les coses tan clares —que no és tan fàcil— i tan bon cor! És una mescla explosiva!
Jo sé que Viaje al Cuarto de una Madre ens ha canviat la vida a tots, a l’Anna Castillo, per exemple, sé que li ha canviat la vida. A mi també. A tots per a millor. Ja no com a actrius, sinó dins de la nostra vida personal. Ha estat una mena de petit miracle. Una pel·lícula plena d’amor, plena d’amor.
Avui has vingut a acompanyar la pel·lícula de Lluís Miñarro al D’A, que és una mica teatre. T’agrada el teatre? Quina opinió en tens?
Jo vaig començar al teatre. Fa gairebé vint-i-tants anys que no en faig, perquè tinc por, una por inventada. A mi no m’ha passat res. I sé que quan hi pugi no en podré baixar. Jo crec que és molt important per a un actor seguir tenint un peu al teatre, perquè se segueix aprenent.
No et passa el mateix al cinema?
Fixa’t que no, jo soc de les que penso que el cinema el pot fer qualsevol com a actor. Mira en Bresson, que filmava amb gent del carrer i hi sortien tots meravellosos.
Per què el cinema és més “cap endins”…?
Tot ho has de fer més petitet, però al teatre, en canvi, un mal actor, quan surt, el caces! Tan aviat surt per aquella porta, de seguida dius “Buf, que n’és de mal actor!”.
Tornem a Miñarro, que em sembla que et tracta molt malament! Love Me Not pot ser tant d’èlit com vulguis, que ell et diu p****, vella…
Em diu “més vella que les piràmides”, és la meva frase preferida. A mi em divertia moltíssim. És més, el Lluís em va regalar una piràmide preciosa, daurada, quan em va venir a veure a Portugal.
Jo trobo que és un joc, un joc com a actriu. Si et poses a pensar en tots els papers que he fet… Mira Alleluia, on matava tothom. Separo perfectament, realitat i ficció. I bé que a ella (Heròdies) li diuen de tot, però ella no es queda callada: ella és una fiera… currupia. A ella tant li fa, a més. Pren cinc vins i tot li passa.
Borratxa, a més a més.
Ho tenia tot aquesta dona. Un disbarat…
En quin paper has perdut més el cap?
Crec que aquest n’és un, on em veig molt descontrolada, tot i que també he de reconèixer que em vaig divertir molt.
Miñarro en un moment arriba a transformar-te en la lloba de Roma!
Em va encantar. (amb satisfacció) Quan vaig veure la pel·lícula vaig pensar, joder, el que s’ha de veure, Lola, si és que això no ho fa ningú… Jo és que faig el que em tirin. No tinc cap mena d’escrúpol. Soc molt lliure, no tinc ego, no em preocupa tant el què diguin els altres.
No t’ha cohibit mai tant d’erotisme?
Zep Armentano 