Les Orenetes de Kabul és una colpidora pel·lícula sobre el recloïment de la dona a l’Afganistan talibà que segueix expandint temàticament l’univers de l’animació política com Persépolis. L’impecable apartat artístic s’apropa a Chico & Rita o Ernest i Cementine amb un estil d’aquarel·la i línia gruixuda, i destaca especialment l’interès per la il·luminació fotorealista.
L’argument ens posa a la pell de dues dones sota el burca i els seus marits. Musarrat està al final de la quarantena i s’està morint de càncer mentre pateix que el seu marit ja no l’estima. Zunaira està a la flor de la vida però es passa els dies tancada casa, amb el seu marit es plantegen si entrar a l’escola clandestina com a professors.
La pel·lícula explora la deshumanització de la dona com a objecte a través del burca. Aconsegueix el prodigi de conferir-li sentiments a la peça de roba, i doncs a través de la seva façana immutable, hom s’ofega i es desorienta claustrofòbicament sota el vel o xopa en silenci el seu burca amb suor freda mentres tremola.
La viva imatge d’una dictadura
L’animació cobreix lapidacions, execucions en camps de futbol (el futbol és prohibit pels talibans, tant com la música, els llibres, el riure o el plor). El carrer estressant amb soroll i mil ulls, és freqüentat per un dels protagonistes, carceller del calabós de dones, qui branda el fuet contra tothom qui no està al cas de com cal fer les coses, però en un segon el règim li pot caure a sobre si qüestiona els superiors.
La conclusió deixa entendre que entrar en el joc dels talibans és tan perillós o més que no fer-ho, amarant-se la tragèdia, i remata amb una nota d’esperança en les generacions futures, una canalla present a tota la pel·lícula que ronda els carrers imitant allò que veuen, sense jutjar i que de la mateixa manera es poden redreçar cap a una altra banda amb l’educació correcta.
Als ulls d’occident
Hi ha verdadera emoció a Les Orenetes de Kabul, de facte que el llibre de l’argelina Yasmina Khadra era un cant feminista. Però quan una pel·lícula d’aquest tipus es produeix des de França, es torna humanitària, de falsa caritat. Escudant-se en la seguretat de l’animació, la pel·lícula pot retratar les misèries de la ruinosa capital i reafirmar totes les nostres pors sobre els talibans. El feminisme és la proclama, però cal pensar si aquestes dones d’Afganistan arribaran a veure la pel·lícula. Ja aquesta es realitza des d’un biaix que les dones de Kabul necessiten ajuda. Potser la necessiten, però el que no agrada a orient mitjà és l’intervencionisme. No només perquè s’hagi adoctrinat en contra d’occident, també perquè l’intervencionisme és colonialisme.
Tot recau sobre qui és l’autor, quina és la indústria que sustenta la peça. El producte pot ser el mateix, però les motivacions i el resultat difereixen en gran manera quan canvies l’ull que mena la càmera. A qui beneficia una pel·lícula com Les Orenetes de Kabul? Primer de tot a Cannes qui la va estrenar primer, que programant-la fa blanquejament feminista i progressista (parlem d’aquell estat que només sap mirar de portes enfora per enfortir la seva marca moral), tan internacionalista com és Cannes s’engatja amb una certa hipocresia d’estat tant poc conscient de la diversitat interna de França a la que els ciutadans responen amb intolerància.
Diàleg islamòfob al cinema
Segon, i espantós, justifiquem la pel·lícula com a feminista mentre que en el context en el qual s’estrena alimenta la islamofòbia durant un pic d’histèria a França. També hi han caigut els germans Dardenne en fer Le jeune Ahmed, sobre un noi que es radicalitza i intenta matar a la seva professora d’àrab per ser francesa, <<els àrabs no t’acceptaran mai per més esforços que facis en acostar-t’hi>>, i mentre el relat navega pels grisos objectificadors
«documentalistes», cal taxar-ne la necessitat, saber què aporta al debat. La resposta és, més por.
Quan una pel·lícula decideix ser política camina una corda fluixa: que qualsevol peça que no sigui categòrica cap a desmantellar el discurs que els àrabs no s’integren i que occidentals i musulmans són irreconciliables, cau ràpidament cap a l’altra banda i es torna un instrument de la islamofòbia. Sembla que no vol aportar Le jeune Ahmed una clau pel debat sobre la radicalització, si no més aviat agradar a la massa copiant sense massa pegues el consens popular de telediari.
En ocasions com aquesta, experimentem res més que l’enfermetat del capitalisme tardà, en que no venem pas películes, si no les idees que ens permeten posicionar-nos com a persones cabals i amb causes dignes davant d’aquells que creiem que no son cabals o dignes. De ben segur que aquest era un fantàstic llibre, ara, però, tot és molt més enrevessat.
Zep Armentano 