Cristi Puiu és un dels grans exponents de la nova onada Romanesa de cinema a rebuf de l’èxit de crítica que han tingut tant Puiu, com Mungiu (4 mesos, 3 setmanes, 2 dies) o Nemescu. Com el Nou Cinema Grec, el Romanès és un cinema de la pobresa, que innova creativament per treure suc de l’entorn quotidià.
Malmkrog (Minor House), en canvi, és una opulenta casa de nines, la perfecta caixa escènica per l’adaptació d’un assaig filosòfic, un palauet rosa pal (Gran Hotel Budapest?) recarregat de mobles de banús africà; embellit com un llenç romàntic de Caspar Friederich, aquell de colors foscos embrutits i il·luminació de finestra.
En aquest diorama d’època de gens modestes tres hores i vint minuts Puiu desenvolupa la seva personal Gritos y Susurros. Bizantí, com sempre, aconsegueix enervar a la persona més pacient amb les disquisicions eternes que emprenen els seus personatges en diàleg: el rebuig que se’n desprèn és de fet una de les representacions més mundanes del fastigueig i amb la que ens identifiquem tant en la seva anterior Sieranevada (2016).
El text Tres converses en el qual es basa Malmkrog és un equivalent a aquell Banquet de Plató, una discussió sofística en temps de la monarquia russa. S’hi presenta tota mena d’apologia de la religió i la guerra, sota els ideals europeus colonials i estamentaris, una mostra del pensament de finals de l’antic règim i les elucubracions que tenia la classe dominant sobre el futur. Per exemple: que en el futur no deixarà d’haver-hi guerra, sinó que la contindrem i controlarem en un perímetre petit i apartat de nosaltres. Tot es qüestiona en aquesta la qual és una batussa retòrica i lògica de grans aspiracions i a la vegada és un desafiament a l’espectador, que ha deixat de pensar en termes maniqueus de bé moral i mal, civilització i barbàrie.
Les notes del director demostren la seva implicació en la fidelitat de l’adaptació per sobre de la seva actualització: «el risc de manipular esdeveniments o distorsionar la intenció de l’autor per fer veure les teves pròpies idees em sembla inassumible». Puiu deixa allargar la conversa, sabent que no va enlloc i la converteix en el nucli irònic de la pel·lícula, així que de tant parlar es fa de nit, i els personatges es desafien a seguir raonant, i quan els interrompen reprenen des del punt anterior, i es fan la guitza sobre el fet que s’allarguen. Perquè al cap i a la posada en escena és excelsa.
Puiu és un mestre de la posició. La posició fixa de la càmera i la seva reticència al muntatge conviden a l’espectador a convertir-se en la càmera, a prendre lloc amb aquests peripatètics. S’esdevé l’utòpic teatre 360. La subtilesa més gran d’aquest polit mecanisme és la ultradiègesi del so que també iguala sempre l’enregistrament al punt de vista. Resseguint aquest realisme (pels camins de Bresson), és clar, trobem tota mena de sons aliens que parasiten l’espai, ja sigui la missa ortodoxa, campanars, un tren proper.
Malmkrog constitueix una no-trama, que no viu del drama sinó de l’espera pel mateix. Però no nega el drama, precisament creu que la seva mancança s’adiu a la indolència dels benestants que mai han sentit por d’una revolució, que trien ignorar res que no sigui la teologia i la sorna fina. Tot els passa de llarg a la seva bombolla i aquest és el veritable conflicte. Se suggereixen uns quants falsos finals alternatius, perills de mort invisibles per qui no hi pensa. Però la «postal» que queda sempre seran les efígies d’esquena al món, reflexionant, pensant que potser, si pensen massa, és que s’han fet vells, i no pas que l’únic que fan en la seva avorrida vida és pensar.
Zep Armentano 