Trobem als 60 la época més prolífica de Godard, qui es trobarà fent cinema al damunt del cinema: més de deu pel·lícules de baix pressupost en uns curts set anys de cinema incrementalment espés fins a capbussar-se finalment en el comentari maoísta.
Ja trobàvem en a bout de soufflé una intenció d’apropiació del gèneres del cinema del Hollywood, de fer una pel·lícula que se sentís del país, que parlés com parlava l’entorn de Godard. És Alphaville un exercici per a fer un Al final de l’escapada de façana més seriosa, un Neo-noir que abraça la distopía de George Orwell i Ray Bradbury, el to de dramàtic de La Jetée.
La música intrigant sona fins l’extenuació: la caricatura dels codis del cinema es troba en el clarobscur, en l’heroi misteriós que ens acompanya fumant una cigarreta al seu cotxe en la penombra. Les històries de espíes seguien presents en temps de guerra freda, però Alphaville… pretén posar el polissó dins de casa, ja que l’Alphaville visitada per Lemmy (Eddie Constantine) és en realitat una extrapolació satírica de l’estat francès en les seves fixacions menys sanes.
Alphaville és una metròprolis que ha cobert tota frança (al nord hi ha neu i al sud fa sol). La domina l’Alpha60, un superordinador que planifica la vida i dels individuus a través de la probabilitat i els castiga per comportar-se de manera il·lògica. Als habitants se’ls ensenya a viure en el present, a no pensar en el conjunt de les coses, el diccionari s’actualitza cada cop suprimint paraules de l’existència i la legalitat: Alpha60 pensa per ells, ells no tenen por de morir i es fan dòcils i submisos. El control sobre la vida privada és constant. Està prohibit plorar, estimar, estar atent. Però sobretot, està prohibit pensar en els paísos exteriors: la mesura del que es correcte està a Alphaville.
“Galàxia”, la paraula sona inintencionadament humorística quan es força el to de ciència ficció, però aquestes deformacions del llenguatge no parlen de naus espaials sino de l’aillament de França en vers el món (galàxia) més que de naus espaials, curiosament en un moment present en el que s’opta per la excepcionalitat francesa precisament durant el desenvolupament de l’europeïtat a l’Unió Europea. La crítica a les fòrmules sona igualment absurda, el “je suis bien, merci, je vous en prie” pel “bonjour”, i defensar els arguments dominants amb un “evidèntment”.
Alpha60 alegoritza el desitg nacionalista d’uniformitzar França, la meta en la igualitat i fraternitat. Però aquest desig democràtic pot acabar en totalitarisme. On a Blade Runner els interrogatoris desenmascàren androides, a Alphaville desenmascaren pensaments divergents, “mutants”. Alphaville no acaba abans de recordar-nos que el regnat teòricament objectiu de l’ordinador és transgiversable pel programador d’aquest, un home rere la cortina qui pot treure’n profit.
Z. Armentano
Zep Armentano 