La directora vallesana Neus Ballús és el referent d’actualitat de l’híbrid del documental amb la ficció. Acumula ja quatre premis Gaudí per la seva òpera prima La Plaga (2013), té una pel·lícula en cartellera, El Viatge de la Marta (2019, abans titulada Staff Only), i una altra en postproducció: Sis Dies Corrents (2020). L’hem trobat en el marc del seu seminari de 8h “Partir d’algú” organitzat durant dos dies a l’Escola de Cinema de Barcelona per l’Alternativa Film Fest, el novembre passat.

Tens bagatge de periodisme, oi? Havies arribat a ser una cara visible, com a presentadora!

Des que vaig començar la carrera d’audiovisuals em vaig presentar de voluntària a la televisió del meu poble que era Sant Fost de Campsentelles. I vaig estar fent d’ENG i de presentadora durant un any i escaig per tot el Vallès vaig estar canviant de tele. El 2001 van obrir City TV i vaig entrar allà com a ENG i presentadora de caps de setmana jo volia treballar de cap de setmana per fer la carrera i pagar-me el màster en Documental de Creació de l’UPF. Durant molts anys va ser la feina alimentícia.

Em va costar molt després de l’etapa periodística: el primer curt va ser L’avi de la càmera. Té molt a veure amb filmar i amb la imatge. Estava tan condemnada amb el llenguatge de la tele que vaig fer Immersió. El segon és un curt que està filmat sota l’aigua. Tots els paràmetres de la planificació clàssica desapareixen perquè no hi ha rostre, surten cossos, a l’inrevés, per tant havia de crear el llenguatge des de zero, per desintoxicar-me.

Em sentia molt lladre d’arribar a un lloc amb les presses i preguntar el que et surti dels nassos, amb una idea prèvia de la peça

Com és que no va néixer en tu una vocació periodística en aquella època?

Jo en relació als meus companys i companyes sentia que era molt més “de la profunditat” d’anar més enllà. Em sentia molt lladre d’arribar a un lloc amb les presses i preguntar el que et surti dels nassos, amb una idea prèvia de la peça que has de fer i desaparèixer. Aquesta peça teva l’endemà no tenia cap valor. Aquesta fugacitat i temporalitat tan marcada em feia pensar que això no tenia valor, que jo volia fer coses que perdurin.

Llavors el documental era una manera d’implicar-se, oi?

Jo ja estava estudiant documental a aquelles alçades, sabia molt bé que no em volia dedicar a la tele. Sempre vaig renegar-ne molt. El que no sabia és que a mi em seria molt útil després. El periodisme, el preguntar i el no tenir vergonya d’anar als llocs i investigar m’ha servit per als processos de documentació dels projectes, molt. Per encarar les coses d’una forma rigorosa, és clar, jo faig cine realista, faig coses que no tenen res a veure amb la realitat, podríem dir qualsevol cosa però m’agrada ser rigorosa, que tinguin un valor documental les coses que faig. Soc molt conscient de la part antropològica del que faig. Arribo al Senegal, pregunto a directors d’hotel, a cambreres, a turistes, xerrem una estona, per què viatges? La capacitat de fer-ho amb facilitat ve del periodisme.

És a dir, Staff Only va sorgint com a work in progress. Tens la idea del Senegal, no tens text, però tu ja estàs invertint abans de començar…

Sempre! Abans que una idea es converteixi en un projecte necessito dedicar-hi molt de temps, empapar-me del tema, de l’entorn, de les persones que l’habiten, veure si hi ha res humanament interessant… Jo abans de començar a escriure el guió vaig estar molt de temps a l’entorn dels hotels. Quina pot ser la història? Qui ho pot protagonitzar? Quin pot ser el conflicte? Anar amb la mirada molt oberta i neta de veure què passa aquí i quin serà el relat que jo proposo.

Parlant del teu mètode, has impartit un seminari a l’Alternativa. L’has titulat “Partir d’algú”. En el cas de La Plaga i de Staff Only, potser sí que vas partir d’algú, però abans de fer-ho, vas pensar quin seria l’espai…

Sí, en tots dos casos. És molt fàcil fer-ho així. (riu) A La Plaga aquest espai em feia pensar en un Western. Havia de ser una gent que tingués uns trets molt semblants malgrat ser molt diferents perquè sembla que l’expressió de l’espai impregna la vida dels personatges, aquesta aridesa, aquesta solitud, aquesta impressió que va malament amb el tema de la plaga. Llavors buscant a partir de l’espai vaig trobar una gent i això és el que va configurar la pel·lícula. L’espai és el context, i és el mateix que amb Staff Only. La pel·lícula són les emocions que sorgeixen dels personatges.

‘La Plaga’

Sempre sembla haver-hi una volta política a les teves pel·lícules…

Jo crec que totes les pel·lícules són polítiques. Quan no ho fas suposo que és que ets conservador. És com els rols dels personatges de les pel·lícules. Que siguin femenins, masculins, grans, joves… Tot parla dels conflictes socials, polítics. Tota pel·lícula té ideologia i jo no me n’amago. El que no faig és un pamflet. Són pel·lícules que són polítiques però no et diuen com has de pensar, són molt obertes. T’ensenyen les coses com les veig jo. És una mirada crítica però no devastadora sobre les coses. Et deixa un espai per triar si et sembla bé o no. T’empenyen a reflexionar.

Hi ha pocs cineastes europeus que tinguin aquesta mirada postcolonial (em ve al cap Paraiso: amor). No és massa comú. Hi ha poca gent que entri a parlar directament entre la relació, entre el primer món i el tercer, per què hi entres tu?

Jo ho he mamat. En la meva primera joventut vaig viatjar molt. Quan era periodista vaig anar a  Nicaragua, Mèxic, al Marroc, al Senegal també. No aconseguia filmar res amb cara i ulls. Perquè no estic legitimada a parlar.

Susan Sontag deia que fer una foto es un acte agressiu…

Em preocupa no estar legitimada per parlar d’una realitat que no és la teva.  Tots els paràmetres culturals se t’escapen. Llavors parlar de l’exotisme? Per què? Jo tenia els mitjans, el llenguatge i la capacitat de fer-ho, però perquè jo, aquesta noia que té 17 anys i que estava aprenent; per què ho hauria de fer?

‘El Viatge de la Marta (Staff Only)’

També com a viatgera vaig notar aquestes grans fronteres culturals, lingüístiques i econòmiques que no et permeten relacionar-te d’una manera horitzontal.

També com a viatgera vaig notar aquestes grans fronteres culturals, lingüístiques i econòmiques que no et permeten relacionar-te d’una manera horitzontal. I vaig poder recuperar aquest malestar a Staff Only, que és una ficció. Això et protegeix perquè s’assumeix que el punt de vista és una noia blanca, que és el que jo era en aquell moment. No pretenc dir per ells què representa.

Aquest estiu has acabat de rodar Sis Dies Corrents. És una comèdia de llauners?

Sí, té un to més lleuger o còmic, sí. És curiós, dius que és una comèdia i la gent ja riu! No saps per què!

…també amb una mica d’incomoditat per saber si jugues amb els estereotips o els evites.

Som estereotips. Precisament aquesta pel·lícula va sobre els prejudicis. Tu parteixes del que t’imagines d’algú, només per l’aspecte, comportament i l’espai econòmic social que ocupen i després a la pel·lícula s’intenten desmuntar i veure com els superen els personatges.

O fins i tot desmuntar la persona que té els prejudicis cap a les altres persones…

Exacte. A vegades es confirmen coses i de vegades es desmenteixen.

Aquests encàrrecs dels lampistes són reals?

Jo he fet un treball de selecció dels clients i dels espais. Moltes coses es treballen com una ficció, la diferència és que ells fan d’ells mateixos treballant. Jo tinc un tècnic a l’equip d’art que genera les avaries, arriben amb un parte que se suposa que els ha enviat la jefa i ells ho han de reparar. No hi ha cap client que sigui actor, el que tenen són directrius meves del que vull que passi.

Vols dir que el que treballes és la posada en escena?

Sí. I molt la preparació, fem moltes dinàmiques d’improvisació. Ells arriben a rodar i no saben què passarà. Es roda cronològicament. També tenen secrets entre si que els altres no saben. Jo els dic que intentin provocar certes coses als altres. És com un joc. No saps com serà la reacció. Fas moltes preses, però la primera té molt de valor i has d’estar pendent de com ho faràs. A la segona canvien d’actitud. Llavors, descobreixen com és el teu dispositiu i t’has de readaptar per tornar a generar una sorpresa. No és un rodatge clàssic. Em va costar molt que l’equip tècnic entengués que havíem de tenir dos llocs de preparació d’actors per separat perquè no es trobessin fins al rodatge. Logísticament és més complicat que un documental i també que una ficció. Em preguntaven per què era tan car. Realment implica tot el dispositiu, més mantenir-los, més preparar-los. Haurem estat potser un any d’assajos.

‘Sis Dies Corrents’

Potser això que et diré ara no t’acaba d’agradar però hi ha alguna cosa en comú entre la teva manera de fer i la d’Isaki Lacuesta.

Per què no m’ha d’agradar?

Fins i tot una cosa que impressiona molt és que quan es va presentar La Plaga i quan es va presentar Entre Dos Aguas cadascuna va arrasar als Gaudí aquell any.

La meva primera experiència professional va ser d’ajudant de muntatge a La Leyenda del Tiempo. L’Iñaki i l’Isa, tots dos, perquè són molt tàndem, quan jo feia La Plaga, eren el meu referent, perquè era dels únics rodatges on havia estat. Qualsevol cosa els ho consultava, des de finançament, fins a so, fins a veure premuntatges. Han estat una inspiració clara. Quan vols fer una primera pel·lícula, tothom et diu que és impossible, La Plaga no es podia vendre per enlloc. Intentes explicar-ho a una comissió de tele… Conèixer algú que ho ha fet, que et diu, això és possible, el creure en aquesta possibilitat que el que fas és possible perquè hi ha algú que ha fet alguna cosa semblant és molt positiu.

Com vas vendre La Plaga, doncs? Creus que pot tenir-hi a veure la revalorització del documental?

S’entenia que veníem d’una tradició del documental a Catalunya, havia començat en Guerín, l’Íscar… Però no es valorava especialment el documental com a gènere. Jo crec que el que de debò va marcar la diferència és que vaig presentar el projecte a la Berlinale, al Talent Campus a la secció Doc Station, i això ho va canviar tot respecte al finançament aquí. Vaig posar el segell de Berlín i a TV3, que sempre m’havien dit que hi entrava, però que era un 52 minuts, un Sense-Ficció… Aquesta qüestió va deixar d’existir perquè es va veure que era un projecte cinematogràfic. Llavors també es va apuntar Arte. I així vam aconseguir el nostre finançament, que ja era molt, molt petit. A Staff Only no ha passat el mateix.

El 80% de la gent estaria molt bé davant d’una càmera si els trobes el paper adequat.

Però Déu n’hi do, han passat cinc anys de l’una a l’altra!

Va costar molt finançar el canvi de gènere i de dimensió.  Quan has demostrat que saps fer una cosa, tothom espera que facis una cosa semblant. Jo tenia clar que volia provar de fer ficció i vaig tenir sort que es va apuntar el productor Edmon Roch, un noi amb molta experiència rodant a l’Àfrica i molt cinèfil (és de Girona).

Partir d’algú. On trobes la gent interessant per a fer-ho, o per contra: tothom és interessant? 

Tothom és interessant. Tothom és singular. El 80% de la gent estaria molt bé davant d’una càmera si els trobes el paper adequat.  És la feina del director de preparar-los i trobar-los el lloc. No poden fer l’arc dramàtic de molts actors, però en canvi, gairebé tothom és molt interessant.

A El Cinèfil: https://elcinefil.cat/2019/12/04/entrevista-neus-ballus/

La Vida Sense la Sara Amat recull premis per allà on passa. Va debutar en un BCN Film Fest en què va aconseguir el consens del jurat i del públic, passant pel Ficcat de Cinema Català on va endur-se el premi del públic i la millor fotografia. Li augurem un bon pas pels Gaudí.

Vaig reunir-me amb la Laura Jou a les FX Animation Talks, perquè em parlés del seu l’Estudi per l’Actor i l’imprescindible paper que pot desenvolupar un coach d’actors quan hi ha una pel·lícula amb nens protagonistes.

De què parlaràs avui?

Parlaré del coaching d’actors.

Perquè ets una gran coach d’actors…! Has descobert la tira d’estrelles, jo crec que qualsevol actor més jove de trenta segurament ha passat per les teves mans. Quants anys té la teva acadèmia?

L’acadèmia té set anys. El que passa és que jo la vaig muntar perquè anava preparant actors quan em contractaven a les pel·lícules i anava fent petites formacions als actors amb què treballava i després es quedaven penjats. Llavors la vaig crear per donar continuïtat a aquests actors que anava preparant. El que passa és que després s’ha anat sumant amb altres coses. És una escola d’actors, és un estudi d’actors on hi ha proves d’accés, no hi entra qui vol, hi entra qui té talent, qui passa les proves. Però va sortir per donar-los suport continuat.

Com et vas formar tu?

La meva base són tots els anys en què jo vaig ser actriu. Tot el meu aprenentatge, els tres anys a l’Institut del Teatre, totes les meves gires, les meves companyies en les quals he estat. Allà jo vaig aprendre què era l’ofici d’actor, com t’enfrontes a un paper i com de sol estàs quan això passa.

Llavors aquest bagatge, més després, que m’he format en cursos de psicologia i tota l’experiència audiovisual m’han convertit en coach, però no hi ha una escola que m’ensenyi coach. Ni existeix. I jo a l’acadèmia no ensenyo coach, jo ensenyo interpretació. El coach és la persona que està al costat del director i que fa possible allò que el director vol en termes d’interpretació.

Tu quan dirigeixes ‘La vida Sense la Sara Amat’, també t’ajudes d’un coach?

Sí, perquè m’ajudi amb els actors, en aquest cas l’Isaac Alcaide, que és el que fa d’alcalde a la vida —li vaig donar un paper també—. També és el professor estrella de l’estudi, és el coach de Merlí, de Les de l’Hoquei, o sigui que és un coach molt conegut i em va ajudar moltíssim. Perquè quan tens poc temps per rodar, o vas molt preparat a rodar o t’enfonses en la misèria.

En aquest cas la Sara es va rodar amb 3 setmanes i mitja, que això es diu molt ràpid, però és res.

També vas fer un càsting molt ràpid, oi?

Més que ràpid! Teníem 2.000 sol·licituds per correu electrònic, perquè ho vam convocar a través de l’Instagram dels nois de Merlí, i va generar una volada que no vegis. I d’aquests 2.000 candidats vam acabar amb 1.000, 500, 300, 100… Jo vaig aparèixer quan el director de càsting ja ho havia filtrat molt. El filtratge va durar em sembla que dos mesos.

No sé encara com els vam trobar. T’asseguro que estàvem a poc temps de començar la preproducció i jo no ho tenia clar…

Com ho fas per reconèixer aquella estrella que encara no ho és?

El que jo valoro més en totes les proves de càsting que he estat — també he estat a les proves de cast del Bayona i he fet servir el mateix criteri—, és que el nen tingui la capacitat de ser creïble. Més que la fotogènia, més que l’àngel…  Que al nen li donis un text, encara que sigui difícil i poc orgànic i te’l faci creïble. Si no tenen aquesta capacitat… Anem malament.

Ara imagina’t que et posen de coach en un Super3, o qualsevol programa presentat per nens actors d’un Disney Channel, que també es veu molt. Què faries tu per millorar aquests programes?

Em vols molt mal! (Riu) Hi ha una feinada. D’entrada jo mai he suportat des que soc molt petita els nens actors en termes de nens que parlen com qualsevol altra cosa que no siguin nens. Aquest artifici no puc suportar-lo, em causa molta depresió i molta tristesa. Què passa amb aquests joves de Disney Channel? Doncs que són uns wannabes, veus que fan coses que fan els grans però ni tan sols ho fan bé. Sempre estan rient, sempre tenen aquest bon rotllo… Jo crec que els nens són molt més interessants amb totes les seves imperfeccions que aquesta mena de presentadors. Jo apostaria per agafar presentadors que parlin com parlen, amb tot el seu argot, sense voler ser guai, sense voler ser res més que expressar-se tal com són. Tindria un problema amb la cadena, segurament (riu), perquè no crec gens en aquest tipus de format.

Doncs mira que jo crec que és un perfil que es troba molt, el nen actor que entra a l’acadèmia volent parlar com un doblador en tot moment. 

Sí, totalment. Mira, jo tinc un actor a l’estudi així, que parla com si fes doblatge, molt exagerat. I un dia li vaig dir “em vols ensenyar qui hi ha darrere? Perquè el que estic veient no és real”. I vaig començar a estirar del fil… De vegades per ser coach o professor d’interpretació és ser una mica bruixot, has de desmuntar, has de trencar les façanes. I em vaig trobar amb un noi que em va dir “Jo sempre he sigut gordo i ningú no em feia cas, i vaig començar a anar al gimnàs, i vaig conèixer un doblador que em va dir que parlés així per ser més interessant”! I ara tinc molta feina per treure-li tota aquesta cuirassa.

Sobretot en aquesta pel·lícula es nota una especial autenticitat!

La meva fantasia negativa era “imagina’t que has pujat al nen del Monster Calls, al de El Orfanato, els de Lo Imposible… Imagina’t que ara no ets capaç de fer això!” Tenia un pànic brutal i hi vaig posar tota la meva creativitat i saviesa per què sortís el que ha sortit. Els dos «protas» són autèntics, estàn relaxats a l’escenari.

Ella és fantàstica! La Sara té una personalitat que transvasa perfectament de l’actriu al seu personatge. 

És molt “echada p’alante”, la Maria Morera. És una nena molt valenta, molt orgullosa, que té l’autoestima molt ben col·locada. És una nena que tot i que és un tap de bassa —petitíssima— se sent molt forta i molt gran davant de tothom, això va anar molt bé amb La Vida Sense la Sara Amat.

La pel·lícula té una part molt dolça, molt melancòlica, però la Sara és l’element “rebel”. Pensaves, en crear la Sara Amat, en trencar els rols de gènere?

A veure jo soc una inconformista i una rebel. A mi m’agraden els personatges femenins lluitadors, que aconsegueixen el que volen, que es reafirmen en la seva autenticitat, perquè jo soc així també. Així doncs no puc fer un personatge femení tou, no puc, perquè jo sóc molt brava i llavors em nego que les nenes no tinguin la capacitat de decisió i la valentia per tirar endavant.

D’alguna manera, en el guió no era tan brava, la Sara. S’escapava de casa, això sempre hi va ser, era una nena estranya, però no se li veia la complexitat. Fins que vaig començar a buscar-li capes i a ensenyar-ho de forma audiovisual, com aquell moment que es veu aquella paret on la nena ha dibuixat més enllà dels marcs dels quadres, com una necessitat de trencar els límits. Això no estava al guió.

La Sara no és un personatge gens fàcil. Tinc la sensació que una noia hi podrà empatitzar però un noi no l’entendrà.

Jo crec que a un noi li fa una mica de por una noia tan valenta, oi? A mi m’ha passat a la vida, també, que he fet una mica de por als homes, perquè em veuen tan independent, tan imparable, que pensen que no la podrem controlar, i és real, no em poden controlar, qui estigui amb mi ha de ser algú que em vulgui lliure, si no, no és possible.

A El Cinèfil: https://elcinefil.cat/2019/10/19/ser-coach-dinterpretacio-es-ser-una-mica-bruixot-has-de-trencar-les-facanes-de-lactor/

Conversem amb la Lola Dueñas sobre el seu èxit de l’any passat, ens preguntem per la seva faceta teatral i resolem errors d’internet. Lola Dueñas irradia una energia càlida i neta, és una dona propera, sense complexos. Recolza el talent i juntament amb la Cèlia Rico i l’Anna Castillo ha format una nova família a Viaje al Cuarto de una Madre. Ha passat per Barcelona aquest abril. N’heu aconseguit l’autògraf?

Tu ets nascuda a Barcelona.

No! Jo soc nascuda a Madrid!

On ho he llegit?

Ho posa a tot arreu i no sé qui s’ho ha inventat. He nascut al centre de Madrid, a més. I ara, a totes bandes posa que soc catalana.

Jo mai no t’he vist actuar en català!

És clar! No en sé de català! I, és clar, jo quan em van donar el Gaudí, vaig pensar… A veure si s’han cregut que sóc catalana! (riu)

Llavors l’entens, però… no faries cap paper en català?

Oi tant que el faria! De la mateixa manera que rodo en francès. Però amb temps per preparar-me’l bé, perquè si no, no té sentit.

Què ha significat per a tu participar a Viaje al Cuarto de una Madre?

El que ens ha donat a tots ha estat topar amb una directora amb tantíssim talent com és la Celia, amb les coses tan clares —que no és tan fàcil— i tan bon cor! És una mescla explosiva!

Jo sé que Viaje al Cuarto de una Madre ens ha canviat la vida a tots, a l’Anna Castillo, per exemple, sé que li ha canviat la vida. A mi també. A tots per a millor. Ja no com a actrius, sinó dins de la nostra vida personal. Ha estat una mena de petit miracle. Una pel·lícula plena d’amor, plena d’amor.

Avui has vingut a acompanyar la pel·lícula de Lluís Miñarro al D’A, que és una mica teatre. T’agrada el teatre? Quina opinió en tens?

Jo vaig començar al teatre. Fa gairebé vint-i-tants anys que no en faig, perquè tinc por, una por inventada. A mi no m’ha passat res. I sé que quan hi pugi no en podré baixar. Jo crec que és molt important per a un actor seguir tenint un peu al teatre, perquè se segueix aprenent.

No et passa el mateix al cinema?

Fixa’t que no, jo soc de les que penso que el cinema el pot fer qualsevol com a actor. Mira en Bresson, que filmava amb gent del carrer i hi sortien tots meravellosos.

Per què el cinema és més “cap endins”…?

Tot ho has de fer més petitet, però al teatre, en canvi, un mal actor, quan surt, el caces! Tan aviat surt per aquella porta, de seguida dius “Buf, que n’és de mal actor!”.

Tornem a Miñarro, que em sembla que et tracta molt malament! Love Me Not pot ser tant d’èlit com vulguis, que ell et diu p****, vella…

Em diu “més vella que les piràmides”, és la meva frase preferida. A mi em divertia moltíssim. És més, el Lluís em va regalar una piràmide preciosa, daurada, quan em va venir a veure a Portugal.

Jo trobo que és un joc, un joc com a actriu. Si et poses a pensar en tots els papers que he fet… Mira Alleluia, on matava tothom. Separo perfectament, realitat i ficció. I bé que a ella (Heròdies) li diuen de tot, però ella no es queda callada: ella és una fiera… currupia. A ella tant li fa, a més. Pren cinc vins i tot li passa.

Borratxa, a més a més.

Ho tenia tot aquesta dona. Un disbarat…

En quin paper has perdut més el cap?

Crec que aquest n’és un, on em veig molt descontrolada, tot i que també he de reconèixer que em vaig divertir molt.

Miñarro en un moment arriba a transformar-te en la lloba de Roma!

Em va encantar. (amb satisfacció) Quan vaig veure la pel·lícula vaig pensar, joder, el que s’ha de veure, Lola, si és que això no ho fa ningú… Jo és que faig el que em tirin. No tinc cap mena d’escrúpol. Soc molt lliure, no tinc ego, no em preocupa tant el què diguin els altres.

No t’ha cohibit mai tant d’erotisme?

Què va.